Mor un Papa

Aquest dilluns de Pasqua hem descobert amb dolor que Francesc ens ha deixat. Batejat com a Jorge Mario, havia estat un home de Déu, un jesuïta del discerniment i, en conseqüència, un home molt humà i molt diví que després de ser arquebisbe de Buenos Aires arribava a Roma, com ell deia, des de l’extrem del Món, des de les perifèries existencials. Va ser cridat a fer de Papa d’una Església de mil cinc-cents milions de persones.

Mor un germà

En aquests més de dotze anys, no ha tancat a ningú la porta del seu apartament de Santa Marta. No ha etiquetat ningú. No ha rebutjar ningú. Tot al contrari: com a germà gran, ha acompanyat tothom que se li ha acostat i els ha tractat com a preferit i preferida de Déu. En la seva proposta hi eren tots, tots, tots. Mai li han estat alienes les circumstàncies personals dels qui Déu li ha confiat pel camí. Per això avui el ploren els humils i els senzills de cor, fins i tot els allunyats de la fe cristiana. És un dels seus.

Mor un pare

A partir de la crisi dels abusos a Xile del 2018, en el meu tracte gairebé setmanal amb ell vaig observar un canvi, una metanoia en diem de manera tècnica, una veritable conversió en el Francesc octogenari. Va trobar-se personalment amb les víctimes de Karadima a Santa Marta i va fer seu el seu dolor, com un pare fa amb el dolor dels fills.

Mor un pastor

La víctima havia d’estar al centre de l’Església, perquè és allà on hi ha Crist. Francesc es sabia pastor d’un ramat que necessita lleis antiabusos, lleis per acabar amb l’encobriment eclesial, lleis per promoure una cultura de la cura i de la prevenció a l’Església. A més, la seva veu feia entenedor el camí de fe pel seu ramat. Va acabar fent olor d’ovella a partir del tracte assidu i setmanal amb homes i dones de bona voluntat que al seu redós trobaven sentit a la fe, consol i esperança.

Mor un mestre

L’Església no avança a salts ni amb ruptures marcades. La continuïtat la dona l’Esperit Sant, carícia i alè del Pare al Fill compartits amb la comunitat dels “cridats”’ o Ecclesia. El magisteri de Francesc continuarà en més discerniment, més compromís amb les víctimes i els pobres, més sinodalitat eclesial, més presència centrada en un món polaritzat que necessita constructors de ponts i no de murs.

Mor un profeta

Es va trobar al si d’una Església sorda al clam dels abusats. Calia recuperar-la com un espai sa i segur per als més vulnerables, enmig d’una societat en si mateixa abusiva. Formarà per sempre part del llegat de Francesc la seva proposta d’una Església en sortida que va a les perifèries del món per dir als qui pateixen que són els preferits del Pare. Una església més senzilla, més dialogant, menys clerical o elitista, més propera, més inclusiva, més hospital de campanya. Una Església que fa una reflexió sobre l’exercici del poder com a servei i lliurament gratuït i desinteressat del Ressuscitat.

Mor un fill de Déu

En el seu testament, ha deixat escrita la voluntat de marxar com ha vingut al món: pobre i amb l’única riquesa del cristià que és la proposta nua de la Paraula. Com a l’Èxode, ha fet camí amb el seu poble, ha viscut a fons i en serietat cada moment i ara s’enduu només la pols de les sandàlies. Se li va donar l’únic poder del cridat, és a dir, participar del somni de Jesús alliberant tothom dels esperits immunes, del mal, de les pors i de les falses imatges de Déu.

Viu la promesa de la Pasqua

El vam veure fa uns dies vestit només amb un petit pontxo i sense sabates, portat a sobre d’una cadira de rodes per la magnífica i solemne basílica de Sant Pere. Alguns es varen escandalitzar de tornar a veure a Roma el vell pescador de Galilea. Francesc ja no podia caminar. No sentia la veu innocent d’un infant que saludava aquell vellet encuriosit per una vida que tan sols comença. Només podia beneir amb un somriure esbossat. Avui Francesc, havent corregut el tram final de la cursa cap al Pare, revestit de Crist i del seu triomf Pasqual, finalment descansa en els braços del Pare.