El nomenament de fra Octavi Vilà Mayo com a nou arquebisbe de Barcelona, per part del papa Lleó XIV, obre una nova etapa per a l’Església catalana i posa de manifest una trajectòria personal i pastoral que té un fil conductor ben definit: l’esperit de servei.
La seva ha estat una trajectòria poc habitual, de la vida monàstica a Poblet, on va exercir d’abat durant gairebé una dècada a la breu responsabilitat episcopal de Girona i, ara, és cridat a assumir el govern pastoral de l’arxidiòcesi de Barcelona.
Es tracta d’un itinerari que el porta des del silenci i la vida comunitària del monestir cistercenc habitat més gran d’Europa fins a la complexitat d’una gran seu metropolitana, passant per una diòcesi de llarga tradició i personalitat pròpia com la gironina.
No és un trajecte que es pugui llegir simplement com una successió de càrrecs. Hi ha, al darrere, una idea de ministeri que ell mateix ha expressat amb el lema episcopal Praesis ut prosis: estar al capdavant per servir. Una divisa que resumeix una determinada manera d’entendre l’autoritat com una responsabilitat exercida en benefici dels altres. També és remarcable la seva convicció que l’Església no pot viure d’esquena a la societat ni limitar la seva presència a l’àmbit estrictament religiós. Creu en una Església que dialogui, que escolti, que sigui present en la vida pública i que participi dels debats i les preocupacions del seu temps. Una presència que no ha de comportar cap voluntat d’imposició, sinó la capacitat d’oferir criteris, compromís i servei al bé comú. En aquest plantejament hi té un lloc important el principi de subsidiarietat: respectar i enfortir la responsabilitat de les comunitats i de les instàncies més properes a les persones, sense substituir-les innecessàriament. Una manera d’entendre l’organització eclesial que també pot tenir conseqüències en la seva manera de governar.
El seu nomenament arriba, a més, en un moment en què l’organització territorial de l’Església catalana torna a estar damunt la taula. El 19 de desembre, amb la presa de possessió de fra Octavi a Barcelona, la diòcesi de Girona quedarà pendent de la designació d’un nou bisbe. El bisbe titular de Terrassa ha hagut de presentar la renúncia per raons d’edat, per tant la possible reorganització de les diòcesis catalanes és una conversa que ve de lluny.
Oficialment, les hipòtesis d’agrupació o reordenació de diòcesis no formen part de cap decisió. Tanmateix, seria ingenu ignorar que els rumors sobre una eventual agrupació de seus episcopals han estat una constant des de fa molts anys. La realitat demogràfica, la disminució de les vocacions sacerdotals, la manca de preveres i les dificultats per sostenir una estructura pastoral cada vegada més complexa són qüestions que inevitablement alimenten aquest debat. Potser no és hora de les decisions, però sí que sembla ser l’hora de parlar-ne amb serenitat i sense apriorismes.
Barcelona representa, sens dubte, un repte d’una altra magnitud. Una arxidiòcesi plural, urbana, socialment complexa i amb una societat cada vegada més secularitzada necessita una Església capaç de trobar noves formes de presència, de diàleg i de proximitat. El bagatge monàstic de Poblet, l’experiència pastoral de Girona i la seva formació intel·lectual poden ser eines valuoses per afrontar aquesta responsabilitat. A fra Octavi li correspon ara obrir una nova etapa amb la convicció que ha donat sentit al seu recorregut: que estar al capdavant només té sentit quan és una manera de servir.