La vida caputxina va néixer el 1525 fruit d’una reforma franciscana que va començar a Itàlia tot cercant un retorn a l’esperit primitiu de sant Francesc. La celebració d’aquests 500 anys d’història té una altra translació a casa nostra, on se celebren 125 anys de la restauració de la Província Caputxina de Catalunya. Amb aquest motiu, el dissabte 31 de maig, a les 11.30 h, a l’església de Pompeia de Barcelona, es farà una missa d’acció de gràcies amb la presència del ministre general, fra Roberto Genuin, i de fra Jesús Romero, ministre provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears. Fra Jesús Romero, que al juliol farà dos anys de la seva elecció, actualment viu a la comunitat d’Igualada, amb el compromís, dos cops per setmana, de fer-se present a les diferents comunitats.

Com estan preparant aquestes celebracions?

Aquestes dues efemèrides han vingut acompanyades d’unes altres: el 2023 vam recordar l’aprovació de la Regla de sant Francesc i el primer pessebre a Greccio el 1223; l’estigmatització el 1224 i el càntic de les criatures el 1225, i l’any 2026 commemorarem la mort de sant Francesc. Totes són dates molt importants per a nosaltres i estem buscant la forma de celebrar-les d’una manera determinada. Entremig estem celebrant aquests 500 anys de l’inici de  la reforma caputxina. El nostre ministre general ens està animant perquè sigui una celebració global en la qual ens impliquem tots.

Els 500 anys de la reforma caputxina és una oportunitat d’anar als orígens?

Certament, la celebració ens ajuda a recordar qui som i a recuperar la nostra identitat com a frares caputxins, que és una reforma franciscana molt concreta que neix com un desig de tornar a viure l’evangeli d’una manera molt forta. La vida caputxina s’inspira en el Testament de sant Francesc d’Assís, amb un carisma molt fort de contemplació i de vivència a fons. Per tant, els aniversaris serveixen no només per celebrar i donar gràcies a Déu pel do de la vida, sinó també per valorar si ens hem desviat dels orígens, i què podem recuperar i actualitzar, perquè no és el mateix el segle XVI que el XXI. En això estem.

On cal posar l’accent avui dia?

En la seva carta programàtica, el ministre general, fra Roberto Genuin, posa èmfasi en la pregària, la vida fraterna i la missió. Són els tres peus de la nostra essència. Una vida de pregària vol dir pregar nosaltres i ensenyar a pregar. Un cop posats en presència de Déu, l’aventura no la fem sols, sinó amb els germans, d’aquí la fraternitat. És una manera de dir al món que és possible que persones que tenen diferent manera de ser, de pensar, i que venen de contextos diferents, podem viure en fraternitat.

I la missió?

La missió antigament es veia com un treball de portes enfora, en el sentit d’anar a països de missió. Ara resulta que els anticspaïsos demissió com l’Àsia i l’Àfrica estan creixent en nombre de cristians i també de vocacions caputxines; aquest és també el futur de l’orde. I la missió també la trobem aquí, en el sentit que hi ha molta gent indiferent a la fe, queno la veu necessària ni l’entén. La missió és tornar a dir què significa i implica ser cristià.

Quina és la característica pròpia de la vida religiosa caputxina?

Nosaltres sempre diem que som seguidors de Jesús segons l’estil de sant Francesc. La història franciscana sempre ha estat una reforma contínua. És un dels ordes que més reformes ha tingut: observants, descalços, caputxins…. Som un orde molt dinàmic. És que l’evangeli no te l’acabes mai i cada vegada vas aprenent una cosa nova, és d’aquí que surten les reformes, i també de voler-ho viure amb profunditat. Podem dir que ser franciscà és una bogeria, però és una bogeria molt bonica.

El 30 de maig, a les 18h, i a l’església de Pompeia, fareu la presentació del llibre de Fra Valentí: Quatre segles de vida caputxina, 1578-1968.

Aquest llibre de fra Valentí m’ha servit per recordar el que devem a tanta gent, a tants germans que han estat treballant sempre fidels a l’Evangeli. Hi ha caputxins com Miquel d’Esplugues, Joan Baptista Pruna o Joan Botam que han tingut un pes específic per la seva intel·lectualitat, però n’hi ha molts altres que han fet un servei humil però també molt important. Penso en els germans llecs, que no eren sacerdots però sostenien les cases i eren els més propers al poble, com ara el beat fra Eloi de Bianya, porter del convent de Sarrià.

El juliol farà dos anys que va ser escollit nou provincial. S’ha pogut confegir una mirada més detallada de la realitat de la província?

Durant aquests dos anys he intentat estar molt obert a la comunicació i al diàleg amb tots els frares. Això m’ha permès conèixer amb més profunditat les diferents comunitats. El nombre de frares no és el mateix que en el passat i per això hem de mirar com podem continuar encarnant la presència caputxina avui dia. Gràcies a Déu comptem amb l’ajuda dels laics. És així com en un convent com el de Palma de Mallorca, de dilluns a diumenge, podem donar un entrepà a unes300 persones cada dia. A Arenys de Mar també tenim un petit grup de voluntaris que dona menjar als més necessitats de dilluns a divendres. A Sarrià cal destacar la presència dels laics en l’àmbit de la catequesi i el servei als pobres o d’organitzacions com el CEDRE que treballen per donar una segona oportunitat a joves amb risc d’exclusió social. Sense tots ells, no podríem fer res.

Cal trobar relleu generacional per a un laïcat compromès?

Sí, el repte és trobar substitució per a un laïcat que, com tota la comunitat cristiana, es va envellint. Costa molt aquesta renovació. Però també hem de donar gràcies al Senyor per la fidelitat de totes aquestes persones. L’aniversari de la restauració de la nostra província caputxina pot servir per atreure nous laics. És una manera de dir ben fort “estem vius i ho seguirem estant en la mesura en què hi hagi aquest compromís. Si busques ajudar algú, com fer-te present a la societat d’una manera concreta, la manera caputxina en pot ser una. Vine i apunta-t’hi.”

Un altre repte és el de les estructures, que responen a realitats d’una altra època.

Són estructures d’altre temps i aquest és el problema que tenim. Hem de veure quina funcionalitat podem donar a les cases. Estem buscant alternatives per veure com es pot fer. De vegades fer algun espai d’acollida ha pogut funcionar però els nostres edificis estan pensats per acollir una comunitat i no es fàcil fer remodelacions. El convent d’Igualada ja fa alguns anys es dividíen dues parts, una per a l’escola Anoia i l’altra per a la comunitat. El 2026, quan tinguem capítol, podrà ser un bonmoment de repensar les estructures.