Els ritus finals són com ritus simètrics als ritus d’entrada. Dels ritus de comiat, l’Ordenament general al Missal romà no en dona cap pista doctrinal. Ara bé, no és una mera fórmula ritual, és una missió. És veritat que l’enviament és massa breu. No hi ha cap referència a la “missió”, a ser enviats, fora de la invitació “Germans, aneu-vos-en en pau”.
Fruit de l’XI Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes de 2005, que tractava el tema “L’Eucaristia: font i cimal de la vida i de la missió de l’Església” van ser afegides al Missal noves formes de “comiat” de la missa, alternatives a les ja existents. De fet, el Dicasteri per al Culte Diví va trobar 72 possibles fórmules, de les quals set es van presentar al papa Benet XVI i ell en va triar tres. Les fórmules van ser escollides per raó del seu contingut bíblic, per facilitar la seva traducció, per al cant i sobretot per la seva orientació missionera i del compromís cristià al món. Entre aquestes, hi ha la que diu: “Glorifiqueu el Senyor amb la vostra vida: aneu-vos-en en pau.”
Si fem una valoració teològica d’aquesta darrera, veiem que és una fórmula amb un contingut teològic clau. La celebració acabada ha de portar a la transformació de la vida, prologant en l’existència el que s’ha celebrat. El ritu litúrgic acaba, però la litúrgia existencial continua. No hi ha dicotomia. La celebració litúrgica de l’Eucaristia, com a font i cimal de la vida litúrgica, és també font i cimal de la vida, ja que recorda la dimensió missionera de tota celebració, com subratlla Benet XVI a Sacramentum caritatis 51.
La continuïtat entre litúrgia i existència és el més característic del cristianisme que permet viure la vida de manera unificada com els deixebles d’Emmaús: del ritu a la vida (cf. Lc 24,13-35, en concret 33-35). Les religions primitives i el paganisme distingeixen el temps sagrat i el temps profà. En el cristianisme tot temps és sagrat. La distinció entre sagrat i profà gairebé desapareix. Tot temps és temps de Déu. Tot és culte: encara que hi hagi uns temps forts de consciència del culte (litúrgia cultual) i un altre temps, en què el culte és viscut existencialment. La Litúrgia de l’Església no vol contraposar el temps sagrat enfront del temps pagà, sinó oferir la possibilitat que, per mitjà de la Litúrgia celebrada, l’home pugui fecundar el temps.
El temps litúrgic no ve després del temps del treball, del repòs o del temps familiar. La litúrgia ho acapara tot: vivim, així, vida i temps litúrgicament. La celebració no és un compartiment estancat, sinó que ha de tenir una connexió amb tota la nostra vida. La litúrgia és el temps de la vida però amb un altre registre o tonalitat, el del ritus et preces.
Quan el celebrant o el diaca diu “Aneu-vos-en en pau”, què està acabat? La realitat litúrgica és còsmica, no s’acaba aquí, assoleix la fe, la pastoral, la moral, la catequesi, la Caritas…