El reclam a la fe sempre és el fonament de la vida cristiana, ja que aquesta és una vida de fe. I la fe és un do de Déu i alhora es demana: “Doneu-nos més fe.” Aquesta breu expressió, brevíssima i concisa, engloba tota la dinàmica profunda de la vida creient. Adreçada al Senyor, la segona persona de la forma verbal d’aquesta frase, reconeixem que és a Ell sol a qui podem dirigir-nos per demanar de creure més en Ell. Expressem el clam que portem tots al fons del cor de ser configurats a Ell; de reconèixer que Ell és la meva (la nostra) vida, si entenem la vida en la seva plenitud; de confessar que hem estat creats per Ell i en Ell i que el nostre cor només reposa si ho fa en Ell. Adreçada al Senyor, aquesta súplica ja és un signe que hem rebut el do de la fe i, així, demanant més fe, que se’ns doni més fe, confessem que la fe ens ha estat donada, regalada, lliurada gratuïtament. Per això podem demanar, al qui ens l’ha donada, que ens en doni més. Acceptem el do de la fe, per engrandir-lo demanant-ne més. Aquesta és la dinàmica de la fe de què parlàvem més amunt: do per ser acollit com a tal.

I la mesura de la fe no és infinita. Infinit és el donador de la fe; infinita és la gratuïtat amb què se’ns dona el do de la fe; infinita és, finalment, l’esperança amb què Déu espera que responguem al seu do preciós. Però la mesura de la fe no és infinita: “Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa…” Un gra de mostassa és minúscul: una fe d’aquesta mesura fora capaç de moure muntanyes. Perquè la fe no recolza en les nostres forces i càlculs, sinó que, essent do de Déu, recolza en la força de Déu, en la seva infinita potència i bondat. I aquesta força de Déu, quan acollim el do de la fe, actua a través nostre per remoure les grans muntanyes de la vida: les nostres pors, els nostres temors, la nostra indecisió, i fins i tot i principalment, el nostre pecat.

Déu vol que creguem en Ell, no per esclafar-nos amb la seva majestat i omnipotència, sinó per actuar en el nostre món a través nostre, a través de la nostra fragilitat i petitesa. És així com va fer amb Maria, figura paradigmàtica de la fe en Crist; buida de si mateixa, es va omplir de la Paraula que ella havia d’engendrar en el seu ventre, per tal que Déu obrés en ella meravelles. Un cop engendrada en ella aquesta Paraula divina, va viure la seva vida de fe com “servent sense cap mèrit”. El do acollit de la fe és el reconeixement més gran d’un Déu que fa de l’acollida dels qui creuen en Ell, dels qui tenen fe en Ell, el sentit de la seva crida a la humanitat sencera: “Veniu a mi.”