El millor comentari a aquest Evangeli és la celebració eucarística, és celebrar la missa, ja que l’Església, en aquest dia, celebra solemnement allò que és la seva font i la culminació del seu culte: el memorial del Senyor, que té aquest Evangeli de Joan com a rerefons: “El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món.” En efecte, com recordem en cada celebració eucarística, Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.”
La nit que havia de ser entregat: tota la vida del Senyor va estar marcada per aquesta hora. En tants moments l’Evangeli ens diu que no havia arribat encara la seva hora o bé que s’encaminava cap a la seva hora. L’hora de Jesús és aquell moment on cel i terra quedaran fusionats per sempre, on la distància entre Déu i l’home quedarà del tot abolida, on quedaran desfets tots els llaços que impedien que visquéssim aquella vida per la qual vam ser creats. En l’hora del Senyor, una hora esperada i desitjada, Déu i l’home, en la persona de Crist i pel do de la seva vida, entren en plena comunió. Aquesta comunió es realitza sacramentalment en i per l’eucaristia, que alhora la fa perdurar en el temps, fent de la nostra història una història de salvació.
La partició del pa i el vessament del vi expressen la donació total de la vida del Senyor, per la qual arriba al món la plena comunió amb el Pare. Sense aquesta donació, sense aquest trencament, sense aquest esquinçament, la Vida no hauria pogut fer viva la vida; la Vida que és el Senyor no hauria pogut vessar sobre tots els homes el seu Esperit Sant vivificador, capaç de donar vida i de fer viure en comunió i harmonia els homes i la creació.
Per això només com més ens partim nosaltres mateixos, moguts sempre per l’Esperit Sant, més entrarem en comunió amb els germans i serem capaços d’expandir el do meravellós de la vida. Passarà com en la multiplicació dels pans de l’Evangeli: n’hi haurà per a tots i encara en sobrarà en abundància. I és que la nostra és una vida de màxims: com més ens lliurem al servei del altres, com més ens partim, tant més entrem en comunió amb Déu; sense oblidar, però, que primer ens cal acceptar de viure més en comunió amb Déu, per poder viure més de cara als altres. Fent això no fem sinó aplicar-nos la regla interna amb què viu la Trinitat: màxima donació de l’una a les altres persones divines, per viure en la màxima comunió, és a dir, màxima distinció per viure la màxima unitat. Donar-nos màximament per viure sempre i en tot moment l’Eucaristia.