Nietzsche, aquest gran desconegut, defensava que qui està disposat a sacrificar el més baix d’ell mateix a les seves possibilitats més altes posseeix un esperit religiós. Segons el seu parer, el religiós és un artista perquè aspira a fer de la seva vida una obra d’art. Aquestes són les seves paraules a Més enllà del bé i del mal: “Als homes religiosos se’ls podria classificar entre els artistes com la seva categoria suprema.”

L’empresa, ho sabem tots prou bé, no és gens fàcil, però seguint amb Nietzsche, podem dir que la tensió d’esperit és la marca distintiva de l’esperit lliure, “molt lliure”, ressalta. I d’on sorgeix aquesta tensió? Doncs de dos desitjos contraposats que defineixen la nostra humanitat: el desig, d’una banda, de viure “segons la natura” i del desig, de l’altra, d’elevar-nos per sobre de nosaltres mateixos per observar la nostra trajectòria biogràfica sense sentir ni vergonya ni temor.

Els qui afirmen que volen viure segons la natura, habitualment volen dir que pretenen viure segons la seva concepció idealitzada de la natura i per això no dubten en prescriure’l a la natura un haver de ser, una moral. Però, d’aquesta manera, ja s’estan aixecant sobre ells mateixos.

“La natura —li diu Katharine Hepburn a Humphrey Bogart— és el que hem vingut a superar.” I la superem imposant-li lleis arbitràries, com les que regulen l’expressió per confeccionar un sonet, o la marxa per fer possible un ball, o la higiene per fer possible la convivència, o la caritat per fer possible un món humà. El poeta és un tirà perquè imposa la coacció mètrica de la rima i del ritme a la paraula. Tot allò gran que ha creat l’home ha sorgit de la submissió a aquesta tirania. I no és obvi que la submissió a una fita és el que fa possible l’art?

“La primera gran obra d’un artista és l’emmotllament de la seva pròpia personalitat”, escriu Norman Mailer a The Presidential Papers.

La possibilitat de veure’ns a nosaltres mateixos com una obra artística en construcció és recollida amb entusiasme pel darrer Foucault en la seva defensa de l’estètica de l’existència. En la seva última entrevista es preguntava per què l’art havia esdevingut una cosa que afecta els objectes i no la vida ni els individus. Per què un home qualsevol no pot fer de la seva vida una obra d’art? Per què una determinada llàntia o una casa poden ser obres d’art i no ho pot ser la meva vida?

Pensem en l’alegria que experimenta un pintor quan conquereix un color o una forma. No ens resulta estrany perquè, en el fons, tots l’hem experimentada quan hem conquerit una elevació sobre nosaltres mateixos.

L’home religiós és, doncs, qui manté viu el reclam poètic de pròpia humanitat.