La solemnitat de Tots Sants té la seva prehistòria en la festa de la dedicació del Panteó romà que el papa Bonifaci IV va fer a la Mare de Déu i a tots els màrtirs (Sancta Maria ad Martyres) el 13 de maig del 610. Després, diverses esglésies començaren a celebrar la festivitat en dates distintes amb més o menys solemnitat. El gran savi i religiós de l’època carolíngia (segle VIII), Alcuí de York, va propagar la solemnitat del primer de novembre. Els orientals, però, van precedir els cristians d’occident en la celebració conjunta de tots els sants. Ja en el segle IV l’Església siríaca ho celebrava durant el temps pasqual i la bizantina immediatament després de Pentecosta.
El nostre Martirologi Romà afirma de la festa: “Solemnitat de Tots els Sants, que estan amb Crist en la glòria. En el goig únic d’aquesta festivitat, l’Església Santa, encara peregrina a la terra, celebra la memòria de tots els qui alegren el cel amb la seva companyia, bo i rebent així l’estímul del seu exemple, el goig del seu patrocini i, un dia, la corona del triomf en la visió eterna de la divina Majestat.”
I és precisament la litúrgia qui ens fa conscients d’aquesta realitat celestial present en la vida del batejat i la comunica. No oblidem que el mateix Vaticà II, en la seva Constitució sobre la sagrada litúrgia, afirma: “En la litúrgia de la terra participem, tot pregustant-la, de la del cel, que se celebra a la ciutat santa de Jerusalem, cap a la qual ens encaminem com a pelegrins, on Crist seu a la dreta de Déu, ministre del santuari i de l’autèntic tabernacle” (SC 8).
El punt de referència, doncs, és la realitat celestial, i és ella la que omple de contingut tot el que viu el cristià en aquest món i, de forma especial, cada vegada que es reuneix amb la comunitat per celebrar les accions litúrgiques. És significativa la invitació que el sacerdot fa a tota l’assemblea en començar la gran pregària eucarística: Sursum corda, “Amunt els cors”. És molt més que una simple frase ritual. Seria una llàstima que, de tant sentir-la, no captéssim la força que ella conté. Perquè és precisament “amunt” on hi ha la nostra vida, i és precisament d’aquestes altures divines, a través de la litúrgia de la terra, d’on ens arriba la gràcia de la divinització, autèntic objectiu de la vida cristiana.