Penso que el magisteri del papa Francesc condueix a redescobrir la importància de la consciència personal en la vida cristiana i en la vida de l’Església. En les dues assemblees sinodals del Sínode dels Bisbes dedicades a la família van sortir en les intervencions referències al paper de la consciència. No es pot oblidar que té un paper molt important en la valoració moral de la nostra conducta humana i cristiana. Es tracta d’un do de Déu, ja que, com ens ha dit el Concili Vaticà II, “la consciència és el nucli més secret i el sagrari de l’home, en què està sol amb Déu, la veu del qual ressona en el més íntim d’aquesta”. I el mateix Concili assenyala que “com més gran és el predomini de la consciència recta, tant més les persones i els grups s’aparten de l’arbitri cec i s’esforcen per adaptar-se a les normes objectives de moralitat”.
Cal reconèixer que en general la consciència s’ha tingut poc present en la pastoral de l’Església i se n’ha parlat molt poc, també en les catequesis. Ha semblat més fàcil i més segur aplicar en la pròpia vida la llei sense esforçar-se a examinar en la consciència l’encaix de la pròpia situació personal i la norma.
L’exhortació Amoris laetitia (L’alegria de l’amor), del Papa Francesc, amb motiu de l’Assemblea del Sínode dedicat a la família, d’octubre de 2015, dóna molta importància a la consciència. En aquest document se’n parla en vint-i-nou ocasions. Com afirma el Papa, “durant molt temps vam creure que tan sols insistint en qüestions doctrinals, bioètiques i morals, sense motivar l’obertura a la gràcia, ja sosteníem prou les famílies”. Tenim dificultat a presentar el matrimoni més com un caminar dinàmic de desenvolupament i realització que com un pes que cal suportar tota la vida. I el mateix Sant Pare reconeix que “ens costa deixar espai a la consciència dels fidels, que moltes vegades responen de la millor manera possible a l’Evangeli enmig dels seus límits”. D’aquí que s’afirmi que “som cridats a formar les consciències, no pas a pretendre substituir-les”.
Cal estar atents a un creixent relativisme molt present en la nostra cultura actual. No podem admetre un relativisme que afirma que “res no és veritat i res no és mentida”. El relativisme no és bo. Hi ha determinades conductes que constitueixen una violació de l’ordre moral objectiu establert per Déu. I tampoc no és bo l’oportunisme, que fa més atenció a les circumstàncies de temps i de lloc que no pas als principis. En la consciència moral cristiana no hi ha lloc ni per al relativisme ni per a l’oportunisme.
