A l’Àngelus trobem que, depenent de l’idioma, diem “Heus aquí l’esclava del Senyor” o “Heus aquí la serventa del Senyor”. Hi ha qui defensa que avui no s’hauria d’emprar la paraula “esclava”, mentre que d’altres consideren que si es substitueix per “serventa” se’n tergiversa el sentit veritable.
Si viatgem a l’origen grec, encara que Maria la pronunciés en arameu, la paraula δούλη pot significar tant “esclava” com “serventa”. I és que gairebé totes les serventes eren esclaves i les esclaves eren serventes. A Lc 1,38 les nostres bíblies i leccionaris presenten, segons l’idioma, tant el significat “esclava” com “serventa”. I d’aquests textos s’extreu la composició de l’Àngelus.
Si bé en castellà i català es fa servir “esclava”, en italià és “la serva del Signore”, en francès “la servante du Seigneur”, en anglès “handmaid of the Lord”, fins i tot en llatí seria “Ancilla Domini”, que es pot traduir com a serventa.
Amb això podem arribar a convenir que en cap cas el significat “serventa” dilueix el contingut teològic. És més, recordant el preciós llibre del cardenal Carlo Maria Martini Una libertad que se entrega, hem d’admetre una diferència significativa entre “esclava” i “serventa”: a l’esclava se li roba i anul·la la llibertat, la serventa l’entrega lliurement al servei.
Som davant d’una cosa semblant, i seria tema per a un altre article, quan es diu “dones, sotmeteu-vos als marits”, podent dir, com es fa en altres llengües, “dones, respecteu els vostres marits”.
Per tant, no es tracta, en cap cas, de negar l’ús d’“esclava”. Es tracta de defensar la possibilitat, sense llevar l’autenticitat a la Paraula, d’escriure, proclamar i resar amb el terme “serventa”.