Vet aquí una qüestió polèmica. Perquè, en les circumstàncies actuals de la política, declarar-se’n desinteressat, rebutjar-la o menystenir-la, es percep com una actitud noble. Aquest sentiment, a més, està profundament arrelat en el poble cristià i, de manera notable, entre els nostres pastors i preveres, que fan sovint per a ignorar la realitat política del propi país.

Crec que en tot això hi ha una confusió de fons gens menor. Sovint es confon ser apolític amb ser apartidista, malgrat ser coses ben diferents.

L’apartidisme és pensar i actuar amb independència de les directrius dels partits; és raonable i, fins i tot, saludable en una societat com la nostra, on aquelles organitzacions han deixat de complir la seva missió original: articular l’opinió pública i transmetre-la als parlaments per a un debat assenyat. Ara en realitat, malden per generar el màxims beneficis per al propi partit, els seus dirigents, i en un segon ordre, l’entorn de militants i d’elits supèrflues. Han esdevingut màquines de poder, degradant la democràcia en una partitocràcia, que en la seva caracterització, s’assembla molt al sistema caciquista del passat.

Perquè això succeís han concorregut molts factors; uns històrics, altres permanents com el desafortunat paper que juguen molts mitjans de comunicació. No és gens menor la responsabilitat de la feble consciència cívica de la nostra societat civil, que fa fàcil la vida partitocràtica i alena els excessos del poder. I és clar, com a clau de volta, el sistema electoral que l’estimula.

En canvi, ser apolític és una altra cosa. És desentendre’s del bé comú, que és, en essència, la finalitat última de la política i un mandat molt principal pel cristià. És un objectiu, que ens incumbeix a tots.

La tasca solidària de l’Església en atencions socials, educació, salut i cura és admirable, però és contradictòria si es despreocupa alhora del bé comú. “Els hospitals de campanya són necessaris, però només són un pal·liatiu si no abordem les causes que els omplen de ferits.”

Treure l’aigua que penetra al vaixell en què navega la nostra societat és menys útil si ningú s’interessa per a on són els forats i per si el rumb condueix a les roques.

Ocupar-se del bé comú, de les causes que hi hagi tantes víctimes, dels forats que ens enfonsen i del rumb perillós de la nau. A tot això respon la preocupació política, que l’apolític ignora.