El Dr. Joan Torra inicia el seu segon trienni com a rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP). En aquesta entrevista repassa els seus objectius i les seves preocupacions. Sens dubte, la futura Universitat Eclesiàstica Sant Pacià és a l’horitzó. Cada cop la veu més a prop. S’està tramitant la petició del pas a Facultat de l’Institut de Litúrgia ad instar facultatis. La Conferència Episcopal Espanyola l’ha inclosa en l’estudi que està fent de tots els centres d’estudis eclesiàstics. Aleshores ha de passar al dicasteri de la Santa Seu que és qui ha de fer-lo realitat.
Quins objectius es marca per a aquest segon trienni?
Les persones que s’escullen per als càrrecs de degà o de rector estan al servei del projecte que va elaborant el Consell de cada facultat i el Consell Directiu, i que es pensa en el Senat Acadèmic. Això és un gran avantatge. No defenso una programa meu, sinó que executo aquell programa que amb el Consell Directiu anem portant a terme. L’any passat, per exemple, vam treballar Gaudí, perquè crèiem que aquest era el servei que havíem d’estar fent a l’Església de Catalunya. El que fem és transmetre l’Evangeli. I estem al servei dels bisbats i dels ordes religiosos de Catalunya. Som l’única institució de nivell universitari que tenim en aquest moment, que fa teologia i que és institució eclesiàstica.
Què és el que més preocupa al rector de l’AUSP?
Com a tota l’Església a casa nostra, en aquest moment hi ha unes situacions de precarietat que vivim i que ens obliguen a pensar bé tota la feina que fem, i com la fem, perquè puguem fer el servei que ens pertoca sense viure angoixats i no estar en el servei que toca. Per la banda acadèmica, és clar que es necessiten uns professors amb títols determinats que per la qüestió eclesiàstica han de ser eclesiàstics i que, per tant, la precarietat que hi pot haver de capellans a parròquies també hi és de professors.
Tenim professors, sobretot capellans i religiosos, que al mateix temps estan fent de rectors de parròquies, amb feina pastoral. Això ens dona molta vida, però al mateix temps fa que no es pugui tenir una dedicació a la recerca com t’agradaria tenir, i de fer aquesta tercera missió: poder, des del món acadèmic, transmetre cultura, molta més formació. Amb els mitjans que tenim avui estàs més limitat per poder-ho fer. El futur és il·lusionant, perquè sabem el que hem de fer. L’avantatge nostre és que treballem amb plans d’estudi i que sabem quin és el projecte que tenim en cadascuna de les facultats.
La visita del papa Lleó ens va apujar a tots l’autoestima catòlica. Heu trobat que hi ha hagut un increment de l’interès per estudiar a l’AUSP?
Bàsicament, quan pensem en l’Ateneu pensem en la facultat de Teologia i de Filosofia, perquè es “nodreixen” de les persones que hi ha als seminaris. Els nostres centres tenen alumnes que es matriculen des de perspectives diferents: n’hi ha que volen formació, persones prejubilades, alguns s’apunten a Teologia i a Filosofia, perquè volen fer estudis superiors, llicenciatures i, per tant, anem tenint una solidesa d’alumnat que ens permet anar funcionant. La Facultat Antoni Gaudí és un altre cas, que té molt de prestigi i molt de saber, que segurament caldria donar a conèixer millor. Té més de deu anys de vida; és un centre de referència per a investigadors i té molt d’èxit en els cursos puntuals, però que no acaba de captar alumnes de Grau. Després tenim l’Institut de Litúrgia, que es nodreix d’aquests capellans que venen a fer la llicenciatura i el doctorat —tot i que ara hi ha el Batxillerat de Litúrgia, també, que està començant a funcionar i que és una novetat absoluta. Aquest Batxillerat té tres anys de preparació litúrgica, previs a qualsevol llicenciatura.
El futur de la facultat Antoni Gaudí està garantit?
Sí, perquè té molt d’èxit i molt de prestigi; i està fent un gran servei de reflexió des d’un àmbit en el qual normalment no es fa. Per tant, en aquest sentit, extraordinari. El que estem pagant és la crisi de les humanitats: no tenim alumnes que vinguin a estudiar història a la Gaudí. Els primers cursos són els que ens costa d’omplir; i, en canvi, tenim gent al Màster. El fenomen és curiós. Deuen pensar que aquí només fem història de l’Església i no és això. S’estudia història, arqueologia i arts cristianes. I es dona una perspectiva que no es dona en altres centres. Segurament, amb el temps s’anirà descobrint. El planter de professors que tenim és extraordinari. I l’experiència de l’Any Gaudí ha mostrat precisament això: no s’ha trepitjat amb cap altra, ha estat beneficiosa per a tothom; ha descobert coses noves, com l’aportació de Dom Guéranger a tota la qüestió de l’any litúrgic que tenia Gaudí, que la vam reflectir nosaltres i que no s’havia estudiat a fons pràcticament mai.
Amb això vull dir que hem estat fent i que fem aquest servei perquè és el que ens pertoca, i que si no el fem nosaltres, l’Església —i quan dic l’Església vull dir aquest aparell acadèmic i universitari que l’Església té i que ha de tenir, i que és l’Ateneu Universitari Sant Pacià—, no el farà ningú. Val la pena recalcar-ho. En aquest sentit, és d’aquelles qüestions que tenen futur; amb dificultats, com tenim amb totes les coses d’Església que estem fent.
El lema del curs és “La persona humana: cap, cor, cos”. Per què l’heu triat i com el treballareu?
Vam treballar dos anys sobre el Concili de Nicea i el Credo, perquè n’era l’aniversari i es tractava internacionalment. L’any passat el vam dedicar a Gaudí, perquè n’era el centenari. I enguany, el Consell Directiu vam pensar que el gran tema era la qüestió de la intel·ligència artificial. Nosaltres tenim gent que en pot parlar, però no és la nostra especialitat. També teníem al davant l’encíclica Magnifica humanitas…, i aquí el Papa ens va donar la clau del que hem d’aportar nosaltres, a la vida de l’Església, i en concret a casa nostra, perquè més enllà de la IA continua quedant la reflexió a fons sobre la persona humana.
La persona humana és el que hi ha abans i després, i la intel·ligència artificial no suplirà mai la persona humana. Per tant, la persona humana té un cap, que vol dir un pensament i que vol dir una raó i que vol dir la capacitat d’enraonar i la capacitat de parlar, el logos, l’oralitat. I té un cor, que també ha preocupat com ho revelen aquests últims documents de la Conferència Episcopal Espanyola, tot aquest tema de les emocions, de les raons del cor, de la caritat, del sentiment…, tot això que és importantíssim. I finalment el cos, perquè si tot això no arrela, no s’encarna; per tant, si no hi ha carn, si no és encarnació, si no toca la vida, si no toca els pobres, si no toca la història, si no ens adonem de què ha vingut aquesta història, tot això ho convertiríem en un gran aparell d’intel·ligència artificial que no serviria per a gran cosa. La meravella d’això va ser que vam trobar aquest eslògan: “La persona humana: cap, cor, cos.” És a dir, que totes les nostres facultats —de teologia, de filosofia, de litúrgia i d’història, arqueologia i art— han de tractar aquestes dimensions de la persona humana perquè a totes els afecta.
En quin punt es troba el pas de l’Institut de Litúrgia a Facultat?
Ens vam trobar que per a tot Espanya la Conferència Episcopal Espanyola, amb el Dicasteri de la Santa Seu, va decidir que havia de reordenar, de repensar la situació de totes les facultats, instituts i universitats que depenien de l’Església, per posar-hi ordre. I, per tant, va coincidir que, quan nosaltres demanàvem el pas a Facultat a la Comissió Espanyola, ho van aparcar i ho van ajuntar a aquest estudi, malgrat que ja podíem ser Facultat en portar més de cinc anys d’Institut de Litúrgia ad instar facultatis. Aparcar vol dir que es va guardar dient que tot quedava aturat aquest any, i que la comissió corresponent posava tots els instituts —inclòs el de Litúrgia— dins d’aquest paquet. Per tant, no s’ha pogut fer aquest pas previ que és passar a Madrid tot el que després va a Roma. Aquí tenim tot l’informe fet, però no ha anat a Roma perquè no ha passat d’aquesta comissió de Madrid. Esperem que ara, en començar el curs, es pugui tirar endavant i que es porti a Roma per a la seva aprovació. La documentació que s’hi ha presentat està tota ben elaborada: memòria, estudis, estatuts, programes, currículums i professors… Com que tot ha de passar per la CEE, que és la que hi dona el vistiplau, no podem portar-ho directament al dicasteri corresponent. Tant de bo se solucioni de seguida.
Es pot optar a ser una universitat, la primera de l’Església de Catalunya?
Viable ho és. A veure, som Ateneu perquè no som quatre facultats. En el moment que n’hi hagi quatre, aquest nom d’Ateneu pot caure oficialment. Així com a Itàlia un Ateneu és plenament una Universitat, aquí no ens passa això, per això hem d’afegir sempre Ateneu Universitari. Si som quatre facultats, per tant, podrem anar al dicasteri romà a demanar el títol d’Universitat Eclesiàstica de Sant Pacià. Esperem que això sigui aviat!