L’absència de ritu de comiat augmenta. Ja ho afirmàvem l’agost del 2022, fa quatre anys. Com que es confirma la tendència, mirant a fons la celebració de les exèquies, i els parents que haurien d’organitzar el sepeli, ens cal sospitar que és un fenomen propi de la nostra època.
Altres dades del sector funerari confirmen que els enterraments sense cerimònia augmenten a Europa. A Suècia, per exemple, la proporció ha passat del 2% al 8% en deu anys, i en grans ciutats arriba al 10%. En molts casos, els cossos van directament de l’hospital al crematori sense familiars presents.
Hi ha factors que hi concorren però que en si no són alarmants, el primer és la immediatesa, la celeritat. Tot i que l’Eclesiàstic diu que hi ha un temps per morir, tots anem de pressa. La primera raó per prescindir de la cerimònia és no perdre temps amb una cosa que es considera absurda. Recordo, de petit, que els enterraments duraven un dia o dos amb les nits respectives. Ni el millor dels càterings d’ara eren comparables a la mistela i els dolços que s’hi servien. No hi havia llibre de signatures. Hom s’hi feia present sense haver de signar perquè en quedés constància. Les dones resaven rosaris interminables. Els homes anaven i venien.
Un altre factor, encara que no sempre, és la mort social del difunt, ocorreguda anys abans de la mort biològica, com ara en casos de malalties que invaliden la consciència i fan difícil la relació personal. El qui va ser malalt va passar els darrers anys allunyat de la comunitat familiar i social. Si la família té una xarxa pobra d’amistats, davant la possibilitat d’estar sols, o gairebé, a les sales de vetlla o a l’enterrament, també opten per no fer cerimònia.
Les noves espiritualitats. Cada cop més es va substituint el comiat tradicional per altres ritus de caire espiritualista, més íntims i consoladors. D’alguna manera, l’evidència física del fèretre i el difunt entorpeix la idea de la mort com una transformació energètica. En alguns casos la negació de la mort com a recurs per evitar el patiment portarà a gastar una energia enorme a fer creure’s un mateix que res no ha canviat. La realitat és tossuda i s’imposa desmuntant les estratègies mentals de negar l’evidència de la mort per no sentir. Dols mal resolts, que es fan crònics, que cerquen desesperadament un consol en pràctiques anestesiants d’ansietats, tenen l’origen en morts no assumides, que al seu dia van ser disfressades.
En altres casos es prescindeix del component social de la mort i es prefereix una cosa íntima i personal, on la família organitza el comiat particular. Ni veïns ni família més àmplia hi són convidats. Fins i tot els nens són privats del comiat. Poden passar mesos perquè tots els familiars s’assabentin de la mort d’aquella persona.
Hi ha també persones que, en vida, han manifestat el desig de no fer cap acte de comiat. Potser decebuts per la societat, o crítics amb el negoci funerari. Majoritàriament han donat el cos a la ciència, d’altres no, però deixen dit que no se’ls faci res.
Al costat de l’absència de ritu, se sol donar l’absència del cos. La incineració i posterior espargiment de les cendres en llocs oberts o l’enterrament de dites cendres en un jardí o jardinera, completa la difuminació de la persona que ha mort.
En absència de lloc que recorda els difunts, com és el cementiri, en absència de comunitat que es reuneix per recordar el difunt, en absència de ritus posteriors, només queda un record, que en el millor dels casos es fa present en dates assenyalades.
Moltes persones grans preparen la seva partida d’aquest món. Són conscients que el final no serà el cementiri. Els seus descendents no hi aniran. Sent així, en vida es desprenen del nínxol, incineren les restes dels seus avantpassats i col·loquen les cendres on deixen dit que hi vagin les seves també.
Però el factor més concloent és la crisi de fe. El ritu de comiat té com a funció connectar el món dels vius amb el dels difunts. Si no hi ha res, és absurd el diàleg amb el no-res. Al més, tal com es veu a les cerimònies no religioses, hi ha una exaltació del difunt, de cara a satisfer els desitjos dels vius, o bé es fa una catarsi col·lectiva de cara a alliberar culpabilitats posteriors. L’absència de fe porta l’absència de ritu. Estadísticament, hi ha més incineracions a les cerimònies no religioses que a les religioses. La fe no eludeix el record, sinó tot al contrari. La fe entra en comunió amb els qui han mort que viuen per al Senyor i que han de ser acompanyats al cel com a la terra per la comunitat orant.
Encara que la cerimònia sigui religiosa, notem a la nostra vida pastoral, com fa anys que disminueix la celebració de l’Eucaristia a les exèquies cristianes, i es limita a un respons sense missa. Es deu, sobretot, al tall en la transmissió de la fe de les generacions posteriors. Es percep la dificultat de l’assemblea per seguir les respostes de la litúrgia o a l’hora de resar el Parenostre.
Per què aquesta negació de la fe? Els ritus i monuments fúnebres seran del passat? Els monuments més antics a totes les latituds estan relacionats amb el culte als morts i el diàleg amb el més enllà. Des de les piràmides als dòlmens.
A la nostra època es prescindeix cada vegada més del cementiri. Si bé encara hi ha afluència per al dia de Tots Sants i de Difunts, cada cop és menys.
L’Església té la gran oportunitat de recordar en comunió de vida els nostres avantpassats.
Se suprimeix els morts quan no es resa per ells. El gran tresor que és Crist ressuscitat que ha mort per acompanyar-nos al nostre morir ha de ser ofert visiblement.
Va dir el Papa a la seva homilia de l’any passat, en la commemoració dels Fidels Difunts: “La fe cristiana, fonamentada sobre la Pasqua de Crist, ens ajuda a viure la memòria més que com un record del passat, com una esperança futura. No és tant un tornar enrere, sinó més aviat un mirar endavant, cap a la meta del nostre camí, cap al port segur que Déu ens ha promès, cap a la festa sens fi que ens espera. Allí, en companyia del Senyor Ressuscitat i dels nostres éssers estimats, gustarem l’alegria del banquet etern: ‘En aquell dia —hem escoltat en la lectura del profeta Isaïes—, el Senyor dels exèrcits oferirà a tots els pobles sobre aquesta muntanya un banquet de menjars suculents’ […].”
No cal amagar, disfressar o anul·lar la mort. Podem sentir por o dolor, però la solució no és fugir o reinterpretar la mort. Al contrari, cobra ple sentit la vida quan la mort té resposta. En Crist la resposta és clara i ho celebrem en cada Eucaristia.