Cada vegada més famílies es fan una pregunta que fa pocs anys gairebé ningú no es plantejava: quan convé donar el primer smartphone a un fill? Durant molt de temps va semblar que avançar aquest moment era gairebé una obligació. Se’ns deia que com més aviat entressin nens i nenes i adolescents en aquest món digital, més ben preparats estarien per al futur. Però avui moltes mares, pares, educadors i professionals diversos veiem la qüestió d’una altra manera. No parlem de rebutjar la tecnologia. La tecnologia pot ser útil i valuosa. El problema no és el dispositiu en si, sinó el món al qual obre la porta: xarxes socials, missatgeria contínua, vídeos inacabables, xatbots d’intel·ligència artificial, comparació constant, exposició primerenca i una pressió social per a la qual molts menors no estan preparats. La infància i l’adolescència necessiten temps, presència, vincles, joc, conversa, descans, límits i vida real. Necessiten també aprendre a esperar, a tolerar la frustració i a construir la pròpia identitat amb calma. Tot això es torna més difícil quan un nen entra massa aviat en una dinàmica d’hiperconnexió que l’acompanya a totes hores.
Molts pares cedeixen al mòbil no perquè n’estiguin convençuts, sinó per por: por que el seu fill es quedi al marge, que sigui l’únic de la classe sense smartphone, que pateixi. Aquesta por és comprensible. Però precisament aquí rau una de les claus: cap nen hauria de necessitar un smartphone per sentir-se inclòs. Per això, des d’Adolescència Lliure de Mòbils defensem el pacte de família: un compromís lliure entre famílies que decideixen endarrerir l’entrega del primer smartphone, idealment fins als 16 anys, seguint les recomanacions sanitàries. No és una imposició, sinó una manera de donar-se suport mútuament, reduir la pressió social i protegir millor els fills. Endarrerir l’smartphone no és anar contra el progrés, és actuar amb prudència i sentit comú. Protegir un fill no sempre consisteix a donar-li abans el que tots tenen, sinó a saber esperar amb ell. De vegades, dir “encara no” és una de les formes més clares i amoroses de dir “et cuido”.