Després que el passat dilluns 15 de juny la mare de Joaquim, el nen fotografiat amb Lleó XIV a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, expliqués a Ràdio Estel la història al darrere d’una imatge que ha fet la volta al món, aquest dimecres la mateixa emissora ha tingut l’oportunitat de conversar amb l’autor de la instantània, el fotoperiodista Emilio Morenatti.
Cap de fotografia d’Associated Press i doble guanyador del Premi Pulitzer, Morenatti ha reflexionat sobre l’emoció que transmet la fotografia, la família de Joaquim, la seva manera d’entendre el fotoperiodisme i els reptes que planteja la irrupció de la intel·ligència artificial en aquesta professió.
La fotografia de Joaquim amb el papa Lleó XIV ha fet la volta al món. Què té aquesta imatge que la fa tan especial?
És una bona pregunta. Jo sempre em pregunto per què algunes fotografies tenen més recorregut que no pas d’altres. Fa 35 anys que em dedico a aquesta professió i encara és difícil endevinar quina fotografia tindrà recorregut. Tanmateix, la majoria acostumen a anar acompanyades d’una emoció que ja pots sentir mentre estàs mirant i disparant. En aquesta imatge de Lleó XIV amb Joaquim es va donar tot això. Hi va haver un moment que jo anomeno una «congelació del temps». No només congeles la imatge, sinó també una emoció que queda per sempre. Aquell instant va anar més enllà de la tècnica o de la pròpia fotografia. És difícil d’explicar, gairebé diria que és una qüestió mística.
«Jo també tinc un fill d’aquesta edat i vaig pensar que m’encantaria saber que existeix una fotografia així d’ell»
Aquesta emoció és un dels motius pels quals volia localitzar la família de Joaquim?
Sí. Acostumo a moure’m per impulsos. Aquell dia havia enviat moltes fotografies a Associated Press. Aquesta imatge, però, des del primer moment em va agradar especialment. Quan la vaig tornar a veure hores més tard vaig pensar que era una llàstima que els pares del nen no la tinguessin. Jo també tinc un fill d’aquesta edat i vaig pensar que m’encantaria saber que existeix una fotografia així del meu fill.
Va començar a rondar-me la idea de regalar-los-la. Treballo en una gran indústria com és la fotografia, però tinc aquesta necessitat de donar-los una segona vida. Llavors vaig decidir publicar-la a les meves xarxes socials per intentar trobar la família.
I la resposta va ser immediata.
Molt més del que imaginava. Va començar a córrer d’una manera sorprenent. Primer 250.000 interaccions, després 500.000 i l’endemà ja arribava al milió. Aquella mateixa nit vaig rebre un missatge per Instagram; eren els pares de Joaquim. Els vaig trucar de seguida perquè una cosa així no podia quedar-se en un simple intercanvi de missatges. També vaig parlar amb Joaquim i va ser molt emotiu. En aquell moment ja vaig veure que no m’havia equivocat. Són una família molt oberta i entranyable, i vaig notar una energia molt bonica en aquella primera conversa.
Quan va conèixer la família, va sentir que la fotografia reflectia realment qui era Joaquim?
Sí. Sempre em preocupa especialment fotografiar infants, perquè algun dia un pare et pot preguntar amb quin permís he fotografiat el seu fill. Per això intento assegurar-me que les imatges respectin la dignitat de les persones. En aquesta fotografia hi ha molta dignitat. No hi ha cap falta de respecte. És un moment que passa entre dues persones. Intento humanitzar aquests gestos i després aplicar tots els coneixements tècnics perquè funcionin visualment. Aquesta fotografia ha tingut una segona vida molt especial. Quan una foto rep un premi o entra en un museu és meravellós, però quan el protagonista la té a casa seva i la podrà veure d’aquí a vint o trenta anys, això és encara més emocionant.
«No sembla que Lleó XIV faci les coses seguint un guió, i això permet que es produeixin moments tan bonics com aquest»
Té previst trobar-se personalment amb la família?
Sí. Probablement ens veurem aquest cap de setmana, perquè aquestes trobades són molt enriquidores. Ja m’havia passat amb una fotografia que va rebre un Pulitzer, en què apareixia una parella gran besant-se entre plàstics durant la pandèmia. També els vaig regalar les fotografies i va ser molt emotiu per a tothom.
Com es prepara la cobertura fotogràfica d’un viatge apostòlic tan pautat i controlat?
Amb el Papa les cobertures estan molt limitades i ens situen en espais molt concrets. En aquest cas vaig tenir la sort de saltar-me el cordó, barrejar-me amb el públic i buscar una perspectiva diferent. Em vaig enfilar en una cadira i, des de dins del públic, vaig aconseguir la fotografia. No està feta des del lloc on ens havien indicat que havíem de treballar. Jo buscava aquell escalf humà que el Papa és capaç de transmetre. Una de les coses que més m’ha fascinat d’aquest Papa és precisament això: la seva proximitat. He cobert desenes de viatges papals, he treballat amb diversos pontífexs i aquest té una empatia especial. No sembla que faci les coses seguint un guió, i això permet que es produeixin moments tan bonics com aquest.
Aquesta voluntat de buscar altres angles forma part de la seva manera d’entendre el periodisme?
Absolutament. Sempre dic als meus alumnes que les regles estan per saltar-se-les, tant en fotografia com davant de les limitacions que ens imposen. Ho vaig fer durant la pandèmia i continuo fent-ho ara. Sempre amb prudència i sense provocar problemes, però la intuïció hi ha de ser. No ens podem conformar amb allò que ens donen perquè allò que ens donen acostuma a estar controlat. El periodisme ha de buscar altres perspectives.
En un moment en què la intel·ligència artificial pot generar imatges hiperrealistes, quin és el valor insubstituïble d’una fotografia com aquesta?
És una qüestió molt complexa. Personalment no considero la intel·ligència artificial un enemic directe perquè tinc al darrere una trajectòria de molts anys i una reputació consolidada. En tota la meva carrera no he manipulat fotografies per fer-les passar per reals. Ningú no pot qüestionar que les meves imatges mostren fets que realment van succeir. Haurien passat igualment encara que jo no hi hagués estat. Això és una cosa amb què la intel·ligència artificial no pot competir: la credibilitat i la reputació dels professionals. És el més valuós que tenim com a periodistes i hem de preservar-ho. Qui ho té més difícil són els joves professionals que comencen ara, perquè encara no disposen d’aquesta reputació. La intel·ligència artificial és una gran amenaça per al periodisme, sobretot quan s’utilitza per enganyar o manipular. Tot i això, tinc esperança que hi hagi una part crítica de la societat que continuï buscant imatges reals, elaborades per professionals i avalades per mitjans de comunicació rigorosos. Aquesta és la nostra millor defensa.
