El món i la humanitat que tenim davant ens interroguen i, sovint, ens inquieten. Voldríem comprendre-ho tot, arribar al fons de les coses, penetrar aquell “més enllà” que intuïm però que ens escapa. Tanmateix, la nostra mirada humana sovint es queda a la superfície: veiem, però no sempre arribem a entendre; observem, però no sempre descobrim el sentit profund del que contemplem.
Potser el problema no és només allò que mirem, sinó des d’on mirem. Ens cal una altra mirada, una mirada transformada, capaç de penetrar més pregonament la realitat i de veure-hi com Déu hi veu.
És aquí on apareix el que la tradició cristiana anomena els “ulls de la fe”. No es tracta d’una mirada màgica ni d’una evasió de la realitat, sinó d’una manera nova de contemplar-la. Uns ulls que, per dir-ho així, han estat empeltats dels ulls de Jesucrist, i que ens permeten començar a descobrir la presència discreta de Déu en la història i en la vida quotidiana.
Amb aquesta mirada, la realitat es transforma progressivament. Descobrim, a poc a poc, que en la història humana —fins i tot en els seus detalls més petits i aparentment insignificants— hi ha una presència activa: l’Esperit de Jesús en obra. Un Esperit que fa néixer, créixer, morir i ressuscitar la vida, una vegada i una altra.
Ja no contemplem només Jesús de Natzaret com una figura del passat, sinó Crist que continua desplegant en el temps el seu misteri de creació, d’encarnació i de redempció. Un Crist que continua actuant en la història i que ens convida a unir-nos a la seva obra.
I és aleshores quan la fe deixa de ser teoria per esdevenir camí. Un camí compartit amb els altres, en el qual la nostra vida i la dels nostres germans s’entrellacen per col·laborar amb ell en la construcció del Regne del seu Pare.
Potser aquesta és, encara avui, la gran invitació: aprendre a mirar. No només amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de la fe.