L’imaginari popular de cada època s’alimenta d’un corrent cultural que emana de la tradició heretada. Em refereixo ara sols a aquell conjunt de coneixements d’ordre no transcendent que, sota el nom de ciència, formen el pòsit del que ens semblen veritats consolidades. En el camp d’aquesta ciència humana, jo em declaro agnòstic. Car veig la veritat científica simplement com una pausa que es pren el dubte. Però per a l’única Veritat, aquella que crec absoluta, em rendeixo davant la constatació, per a mi certa, que el cor té raons que la raó no comprèn. Dit sigui en honor de Pascal i en record de l’amic Pere Lluís Font.
En ciència humana, si volem avançar, hem de partir sempre de les dades més objectives possibles i observar-les amb ulls crítics des de camps de visió que ens permetin una nova perspectiva per confirmar, matisar o negar el que la rutina dona per bo, veraç i exacte. Si apliquem aquest mètode a la concepció general que encara avui hom té del que era un escriptori medieval, bastarà recordar d’antuvi la definició del nostre diccionari oficial. L’escriptori era una “sala destinada a la transcripció de còdexs i a la redacció d’escriptures en els monestirs, les col·legiates i les catedrals de l’edat mitjana”.
Deixant de banda, que, segons la mateixa tradició de què parteix l’explicació del diccionari normatiu, la redacció de les escriptures més importants solia tenir lloc en unes oficines anomenades cancelleries, podem donar per vàlida la realitat que descriu l’anterior definició d’escriptori?
Al meu parer, aquestes suposades sales destinades a la transcripció de còdexs sols han existit en una visió de l’edat mitjana propagada per la insistent reiteració d’una historiografia repetitiva, acrítica i aliena a l’anàlisi de les fonts primàries conservades, que ha trobat el recolzament confirmatori en el fantasiós espectacle que de vegades ens ofereix la inventiva de Hollywood, que tantes estones d’entreteniment saludable ens ha donat a alguns en els anys en què aquella indústria encara tenia un punt que hom podia qualificar de setè art. I poc importava llavors que, en alguna pel·lícula de “romans”, s’esmunyís l’anacronisme graciós d’algun legionari escapat del futur amb rellotge de polsera…
Aquestes suposades sales destinades a la transcripció de còdexs sols han existit en una visió de l’edat mitjana propagada per la insistent reiteració d’una historiografia repetitiva, acrítica i aliena a l’anàlisi de les fonts primàries conservades
Però la veritat és que per a copiar un nou manuscrit o còdex no calia una estança específica. Bastava un racó del monestir o de la catedral amb prou llum i una temperatura no massa inclement. En el bon temps, àdhuc el claustre podia ésser un lloc apte. I la cel·la dels monjos o el domicili dels clergues seculars també podien esdevenir un escriptori més o menys improvisat.
A més, la còpia no es feia al dictat. Sí era al dictat la composició de les obres, però no la seva transcripció. La còpia era sempre visual a partir d’un llibre que servia de mostra per reproduir de nou el text que interessava. Un model que no sempre era fàcil d’obtenir per la manca d’exemplars circulants sobretot en els temps altmedievals. I un model que sols els escrivans menys preparats transcrivien servilment al peu de la lletra. Els de millor preparació intel·lectual «partien» d’un exemplar; no el «seguien» a cegues. Car, actuant més com a filòlegs que com a simples pendolistes, també introduïen esmenes en el que copiaven si, a llur parer, descobrien alguna incorrecció textual en el model. A la baixa edat mitjana, amb una mica més d’abundància de llibres, els amanuenses, en algunes ocasions, podien disposar de més d’un exemplar i, ajudats llavors per l’existència dels faristols de roda, consultar-los simultàniament per atendre a les diverses variants que ells podien triar si els seus coneixements no els feien adoptar una nova interpretació del tot personal.
D’altra banda, molt sovint, un nou exemplar de manuscrit no era copiat per un sol copista, sinó per diversos, que s’anaven alternant en la tasca, o es repartien diverses parts textuals que després havien de reunir. I això ja abans de la introducció, amb l’aparició de les universitats, del sistema dit de la pecia, això és, de la còpia feta per diversos professionals que es limitaven a copiar, cadascun d’ells, un sol fascicle dels diversos que constituïen el model per treballar tots a l’ensems i alhora en la producció d’un nou llibre. Naturalment, amb aquest procediment, elaboraven el llibre sencer sols en el temps que requeria la còpia d’un sol quadern, normalment de quatre bifolis.
De més a més, hem de pensar que en època altmedieval, al segle X, per exemple, una catedral o un monestir no solia disposar sinó d’una cinquantena de llibres. Per la qual cosa no calia llavors tampoc una habitació especial per a custodiar-los i llegir-los. Al nostre país caldrà esperar el segle XIV avançat per arribar a aquesta necessitat. Per una altra part, fins al segle XI, la lectura, encara que fos individual, era sempre en veu alta. La lectura silenciosa i mental en temps antics serà excepcional i vista com una raresa. En la Cena Trimalchionis, el Sopar de Trimalció, la part més divertida i substanciosa del Satiricó, obra atribuïda a Petroni, s’assenyala un curiós comensal capaç de llegir e silentio, silenciosament. Com sembla que també sabia fer-ho sant Ambròs per a admiració de sant Agustí. Us imagineu, doncs, l’ambient i el guirigall d’una sala de biblioteca amb lectors de veu sorollosa? Això sols es pensable en els bars (i, darreramenr, en les aules) de les nostres universitats. No debades, ara, sembla que, per a trobar alguna estona de lleure per a la lectura silent, hem de recórrer a les novedoses Silent Reading Parties! Però ja que esmentem la innovació de llegir calladament, diguem que el primer lector català en silenci de què tenim coneixença fou un canonge de Vic anomenat Guillem, un homenàs del segle XI.
Un escriptori, per tant, en sentit estricte, era només una taula amb els materials i els instruments d’escriptura bàsics, i un faristol per sostenir el llibre model, amb el complement d’una cadira (en alguns casos de posició graduable) i un reposapeus per a l’amanuense. Les il·lustracions antigues de vegades ens mostren també la presència d’una poma damunt la taula. Una pometa per a la set i per alleugerir un xic el cansament d’una feina feixuga.
No hi havia sales destinades específicament a la còpia de còdexs, però sí mestres de futurs escrivans, que, en el cas d’ésser clergues seculars, ensenyaven l’ofici que ells havien practicat o encara practicaven al seu propi domicili, on de vegades vivien els estudiants a pensió completa. Aquests pensionistes eren els nutriti, que solien establir llaços d’afecte respectuós i perdurable amb els seus preceptors. O tempora, o mores!