Quina importància política té l’avortament per als catòlics? La resposta comença en els orígens del cristianisme. Quan l’Església era una minoria minúscula, sostinguda per la força de l’Esperit davant l’hegemonia cultural del paganisme, ja condemnava aquesta pràctica coneguda i tolerada en el món grecoromà. La Didakhé ho expressa amb una rotunditat que travessa els segles. Aquesta continuïtat doctrinal arriba fins a Lleó XIV, que a Magnifica humanitas proclama el dret a la vida des de la concepció i, davant el Congrés dels Diputats, el 8 de juny de 2026, el situa al cor mateix de la civilització.
Ara, en plena precampanya, Sánchez anuncia que vol incorporar l’avortament a la Constitució. La política espanyola, que amb l’avortament ja ha passat de la permissivitat al foment, vol encara aixecar més alt el llistó. I això suscita una pregunta ineludible: quin pes ha de tenir aquesta decisió en el discerniment del vot d’un catòlic? És o no un criteri prioritari?
He sentit contraposar-hi les polítiques socials d’un govern que es proclama socialista, malgrat que la pèrdua de poder adquisitiu, la crisi vital de l’habitatge, el deteriorament de la sanitat, l’ensenyament i els serveis públics —el nostre salari social— ho avalen. Però fins i tot en el cas que el balanç fos esplèndid, l’argument no canviaria: cap millora social no compensa la negació del primer dret, aquell sense el qual tots els altres són impossibles: el dret a la vida, a néixer.
Hi ha, a més, una perversió radical del principi de protecció. Durant un període brevíssim, l’infant concebut depèn absolutament de la mare. Com pot convertir-se aquesta dependència en el poder de posar fi a la seva vida? Quina societat construirem si el destí del més feble queda sotmès a la voluntat de qui l’hauria de cuidar?
Tampoc no és un bé per a les dones, ni un fet innocu. L’avortament comporta riscos físics, pot representar un dolor íntim i, per a algunes dones, una experiència traumàtica. I perjudica una societat que el 2025 registrà 122.167 defuncions més que naixements, un desequilibri que no podem pretendre resoldre indefinidament amb immigració. Tampoc no és irrellevant la responsabilitat col·lectiva envers la maternitat i les famílies.
Però per damunt de tot hi ha la raó cristiana decisiva: la vida no és propietat nostra. És un do de Déu. Impedir deliberadament que un fill neixi significa pretendre esmenar l’obra del Creador. Aquesta és la gravetat moral que, en la consciència cristiana, gens de simpatia, afinitat o conveniència política no pot esborrar.