Hi ha preguntes que ens acompanyen al llarg de la vida i que, malgrat els anys, continuen sense tenir una resposta fàcil. Una d’elles és la del temps que ens ha estat concedit per viure. Naixem sense haver-ho demanat i caminem per aquest món sense conèixer tot allò que ens espera. La vida és un regal, però també un misteri.
Des de la fe cristiana, la vida no és simplement una successió de dies. És un do de Déu, una oportunitat per estimar, per compartir, per perdonar i per deixar alguna petjada en el cor dels altres. Potser massa sovint ens preocupem per comptar els anys i massa poc per donar sentit als dies.
La mort forma part d’aquest misteri. Ens costa parlar-ne, sovint la defugim i preferim mirar cap a una altra banda. Però la fe no ens demana que amaguem la realitat ni que deixem de sentir tristesa davant la pèrdua d’una persona estimada. Jesús mateix va plorar davant la mort del seu amic Llàtzer. També Ell va experimentar el dolor humà.
Tanmateix, el cristianisme ens ofereix una mirada que va més enllà de la mort. La resurrecció de Crist és el fonament de la nostra esperança. Sant Pau ens recorda que, si morim amb Crist, també viurem amb Ell. No és una promesa que ens estalviï les preguntes, sinó una llum que ens ajuda a caminar enmig de la incertesa.
No sabem quant durarà el nostre camí, però sí que podem decidir com el volem viure. Potser la millor manera d’afrontar aquest misteri és no malgastar el temps que tenim: estimar una mica més, jutjar una mica menys, acostar-nos a qui se sent sol i saber demanar perdó quan ens equivoquem.
Déu no ens ha promès una vida sense dificultats, però ens ha ofert la seva companyia. I aquesta és una certesa que, per damunt de les nostres pors, pot sostenir la nostra esperança.
Al capdavall, creure és també aprendre a confiar. Confiar que la nostra existència no acaba en el no-res, que l’amor no desapareix i que, més enllà del que els nostres ulls poden veure, hi ha una promesa d’eternitat. Perquè la darrera paraula de la vida cristiana no és la mort, sinó l’amor de Déu.