Aquestes paraules que el papa Francesc adreçà als preveres, religiosos i religioses el 31 de març del 2019 a la catedral de Rabat mostren (com en la paràbola del llevat), que la importància de l’Església no es troba en el nombre o en la quantitat dels cristians. Ni tampoc en la rellevància, el prestigi, l’acceptació social o la influència davant del món, sinó en l’autenticitat de vida i en el coratge per anunciar el Regne.

En aquesta XXVIII Jornada de la Vida Consagrada, cal que recordem que el problema de les comunitats no és la quantitat dels seus membres, sinó que el veritable problema el trobem quan perdem la nostra dimensió mística, contemplativa i profètica. És a dir: quan deixem de viure com a deixebles de Jesús i ens convertim en una caricatura del que hauríem de ser. El problema és quan som insignificants, és a dir, quan no signifiquem res, quan la nostra vida, com la sal, perd la salabror.

En el seu discurs a la catedral de Rabat, el Papa ens recordava que el Senyor “ens ha posat en la societat com eixa quantitat de llevat: el llevat de les benaurances i l’amor fratern”. Per això, el Papa ens deia també que “la nostra missió no està determinada principalment pel nombre, sinó per la capacitat que es té de generar i suscitar transformació, estupor i compassió” i per “la manera com vivim com a deixebles de Jesús”. La missió dels religiosos s’arrela únicament en el nostre “trobament amb Jesucrist” i per això no podem creure que “només som significatius si som nombrosos”.

La vida consagrada està cridada a fer realitat el Regne de Déu, com demanava el Papa als joves: “L’Església necessita la vostra intuïció, els vostres somnis, que se’ns han donat perquè nosaltres els donem als altres.” Per això, cal “tenir el coratge de fer un pas endavant, un pas audaç per construir una humanitat fraterna”.

El repte de la vida consagrada, avui i sempre, és esdevenir homes i dones de comunió, de pau, de joia i d’esperança.