Just després de l’acte al Congrés dels Diputats, on el Sant Pare ha rebut un llarg aplaudiment de fins a 8 minuts, Lleó XIV ha seguit la seva ruta en aquest recorregut de trobades de Madrid i ha fet parada a la Conferència Episcopal Espanyola. L’han rebut els bisbes de les 69 diòcesis espanyoles, agrupades en 14 províncies eclesiàstiques. El president de la CEE, Mons. Luis Javier Argüello García, li ha donat la benvinguda amb paraules que han donat un to de familiaritat a l’encontre, expressant que, la visita del Papa a la CEE “reviu la consciència de ser membres del Col·legi dels Dotze, presidits pel successor de Pere”.
La reflexió del Papa Lleó ha girat entorn a una imatge central: la d’un viatge on el destí és Déu, cap a qui, ha dit, «alcem la nostra mirada». En aquest camí, ha advertit, cal saber distingir el que no val la pena del que és tresor: la resposta als reptes actuals «ha de conjugar prudentment la llibertat i la valentia per deixar estructures que no ens ajuden» amb «la fortalesa de conservar com un tresor allò que ho facilita».
En la mateixa clau, ha posat l’accent en la vida sacramental com a aliment imprescindible del pelegrí: no es tracta, ha dit, de fer la celebració «més o menys atractiva», sinó de sentir que, si som part d’Ell, la seva absència «ens produeix un neguit comparable amb la fam material».
«La capacitat de comunicar, de parlar amb cada realitat present en el nostre territori, d’abaixar-se no només per comprendre, sinó per compartir»
Aquí es fa evident la petjada agustiniana del Pontífex. Agustí d’Hipona, i l’orde que porta el seu nom, han fet de la vida en comunitat el seu eix vertebrador: una convivència on els germans es troben amb Déu a través de l’altre, on la comunicació humana és inseparable de la recerca divina. Així, com que Lleó XIV ha viscut i respirat aquesta tradició, és habitual que hagi posat el focus de manera especial en la comunicació com a repte pastoral de primer ordre. «Quelcom que sol costar-nos molt en el viatge és comunicar-nos amb l’altre», ha dit, «ja sigui per la llengua i la cultura diferents, per la desconfiança cap al desconegut, o per les baralles i incomprensions que poden donar-se fins i tot entre persones properes».
I ha desglossat els dos pilars d’aquest esperit comunicatiu: el primer, «la capacitat de comunicar, de parlar amb cada realitat present en el nostre territori, d’abaixar-se no només per comprendre, sinó per compartir»; el segon, la crida a crear comunitats capaces de transmetre per si mateixes la pròpia experiència de fe. «Les respostes seran diferents —ha conclòs—, però els processos per arribar-hi, anàlegs: escolta, comprensió, respecte, generositat i franquesa».
El Papa ha subratllat també la responsabilitat dels bisbes com a signes visibles de comunió, la importància dels laics i la seva santedat i la necessitat d’una formació sòlida per als seminaristes. Seguint el viatge que ha proposat en la seva reflexió, ha recordat que també hi haurà moments de foscor, que reclamen als bisbes que es facin “samaritans”. I ha continuat: “Un dels més dolorosos és amb aquells que han estat ferits precisament pels que els havien de cuidar, fins i tot per membres del clergat. Davant d’aquesta plaga, la comunitat eclesial està cridada a respondre amb l’escolta, la veritat, la justícia, la reparació i un compromís cada cop més decidit en la prevenció i la cultura de la cura. Cada persona ferida ha de poder trobar escolta sincera, acolliment, protecció i camins reals de sanació”.
I ha reservat per al final una imatge que condensa tot el seu missatge als bisbes d’Espanya, i que ben bé podria ser el resum del seu pontificat: els preveres, ha dit, han de trobar en el bisbe «no només una autoritat reconeguda, sinó un pare que els acompanya«. Un discurs que ha finalitzat amb els aplaudiments de la Sala i un intercanvi de regals.