La visita apostòlica a les nostres Esglésies Diocesanes per part del Bisbe de Roma, el Papa Lleó XIV, parteix de la missió que Jesús donà a sant Pere de “confirmar els teus germans en la fe” (Lc 22,32). En aquests germans s’inclouen els apòstols i els seus successors, els bisbes, junt amb tots els cristians i cristianes, així com els homes i dones de bona voluntat. Aquest “confirmar en la fe”, comporta anunciar i procurar viure en clau testimonial la fe cristiana, tal com diuen les dues cartes atribuïdes a sant Pere al recordar que cal “resistir, ferms en la fe com a comunitat de germans“ (1 Pe 5,9), així com “mantenir-se ferms en la veritat que posseïm” (2Pe 1,12).
Aquesta invitació a confirmar en la fe està fonamentada en la missió primacial que Jesús lliurà a sant Pere al dir-li: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”, complementades per “et donaré les claus del Regne del cel” (Mt 16,18s.), com a signe de la seva màxima responsabilitat eclesial. Cal tenir present, a més, que aquesta missió s’expressa en la triple pregunta de Jesús a Pere: “¿M’estimes?”, que revela que el seu ministeri primacial en l’Església és un servei fonamentat en l’amor, que ha de marcar el “pasturar els meus anyels i pasturar les meves ovelles” (Jn 21,15-17).
A l’Església primitiva, la tradició recorda dues dades decisives sobre el primat de Pere, la primera -després de les dones, però abans que la resta dels apòstols-, que sant Pere va ser el primer testimoni apostòlic del Crist ressuscitat, com l’esdeveniment central de la fe cristiana (Lc 24,34; 1 Cor 15,5). La segona dada, és que sant Pere va presidir la primera Assemblea (Concili) de Jerusalem (Ac 15; Ga 2,11-14), que possibilità la concòrdia entre les comunitats d’extracció jueva i les de provinença pagana, al decidir per acord unàmim dels apòstols que no era necessari ser jueu per esdevenir cristià, tot mostrant així el caràcter universalista de la fe cristiana. I per això sant Pere, anirà a Roma per a predicar en el centre més universal del món antic, essent martiritzat (anys 70; cf. 1Pe 5,1) i enterrat al turó del Vaticà, tal com es testimonia en el s.II, que culminà amb la creació de la basílica constantiniana el s. IV. A partir d’ella, i en l’etapa del Reneixement, és construí l’actual Basílica de Sant Pere]¿.
En la llarga història de l’Església no serà fins el Concili Vaticà I (1870) que per primer cop es va tractar del Papat, tot definint el seu primat de jurisdicció i la seva infal.libiltat en certes condicions. Posteriorment, al Concili Vaticà II (1962-1965) es posarà de relleu la col.legialitat i corresponsabilitat de tots els Bisbes amb el Papa. I poc després, amb l’Encíclica, Ut Unum sit (1995), Joan-Pau II afirmarà amb convicció que “cal trobar un exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a l’essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova”(nº95), i així pugui continuar confirmant-nos en la fe. En aquesta línia, el Papa Francesc subratllarà que cal “una conversió del Papat” (Evangelii gaudium, nº32), en clau de servei, com el títol de Servent dels servents de Déu, seguint sant Agustí i sant Gregori Magne, títol que el Papa Francesc reformularà bellament com a Primat diaconal o Primat en el servei .
Centrant-nos en el Papa Lleó XIV, cal notar que el dia següent de la seva elecció (9.V.25), presentà una síntesi preciosa dels continguts de la fe catòlica, que té com a centre el Concili Vaticà II, actualitzat amb l’Evangelii gaudium del Papa Francesc, amb aquestes paraules: “Voldria que renovèssim junts, avui, la nostra plena adhesió a aquest camí, a la via que des de fa decennis l’Església universal está recorrent darrere les empremptes del Concili Vaticà II”. Per això continuava recordant que “el Papa Francesc va actualitzar magistralment els Documents del Vaticà II amb l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, destacant algunes notes fonamentals: el retorn al primat de Crist en l’anunci; la conversió missionera de tota la comunitat cristiana; el creixement en la col.legialitat i la sinodalitat; l’atenció al sensus fidei, especialment en les formes més pròpies i inclusives de la pietat popular; la cura amorosa dels febles i exclosos; i el diàleg valent i confiat amb el món contemporani en els seus diferents components i realitats”.
Ja en la seva homilia d’inauguració com a bisbe de Roma (18.V.25), el Papa Lleó XIV proposar més elements per a confirmar-nos en la fe, tot citant una interpel.lant afirmació de sant Agustí, que ell tant aprecia, i que diu: “‘Tots els qui viuen en concòrdia amb els germans i estimen els seus altres són els que componen l’Església’. Per això, continúa Lleó XIV, volem dir-li al nostre món, amb humilitat i alegria: mireu el Crist! apropeu-vos a Ell! Acolliu la seva Paraula que il.lumina i consola! Escolteu la seva proposta d’amor per formar la vostra única família: en l’únic Crist som u. I aquesta és la via que hem de recòrrer junts, units entre nosaltres, però també amb les Esglésies cristianes germanes, amb els qui recorren altres camins religiosos, amb aquells que conreen la inquietud de la recerca de Déu, amb totes les dones i el homes de bona voluntat, per construir un món nou on regni la pau”.
I continuarà el Papa Lleó XIV tot exclamant: “és l’hora de l’amor! La caritat de Déu, que ens fa germans entre nosaltres, és el cor de l’Evangeli. Amb el meu predecessor Lleó XIII, avui podem preguntar-nos si aquesta caritat “prevalgués al món, ¿no tornaria potser la pau?”-és a dir: “la pau desarmada i desarmant”!, com li plau repetir-. Cal doncs, que amb la llum i força de l’Esperit Sant, construim una Església fundada en l’amor de Déu i signe d’unitat, una Església missionera, que obre els braços al món, que anuncia la Paraula, que es deixa qüestionar per la història, i que es converteix en ferment de concòrdia per a la humanitat. Junts, com un sol poble, tots com germans, caminem cap a Déu i estimem-nos els uns als altres”.
I centrant-se en l’amor, tot parlant del Jubileu (21.VI.25), afirmarà que: “La fe en Déu, amb els valors positius que d’ella es deriven, és una font immensa de bondat i de veritat per a la vida de les persones i de les comunitats. No sense raó sant Agustí parlava de la necessitat de passar del amor sui -l’amor d’un mateix: egoísta, miop i destructiu-, al amor Dei -l’amor de Déu: lliure, generós, fonamentat en Déu i que porta a l’entrega de sí mateix-. Aquest pas, ensenyava, és essencial per a la construcció de la civitas Dei -la ciutat de Déu- que té com a llei fonamental la caritat”. Complementat preciosament amb la seva primera i brillant Encíclica: Magnifica humanitas (7.V.2026), on fortament proclama -enmig des desafiaments de la Inteligència artificial- l’urgència en possibilitar “la “civilització de l’amor”, que no perdi mai de vista la humanitat”.
En la present visita apostòlica a les nostres terres el Papa Lleó XIV, el seu confirmar en la fe es visibilitzarà de forma especial a la Sagrada Família, ja que segons preveia el mateix Antoni Gaudí, la Basílica “finirà amb una creu de quatre braços, dels quals sortiran raigs de llum, que dibuixaran una creu a l’espai, sota la resplendor de la qual descansarà la ciutat” (22.3.1926). I per això, beneïda directament pel Papa Lleó XIV mostrarà que “la doctrina de la creu per a nosaltres és força de Déu” (1 Cor 1, 17s.), ja que Jesucrist “clavat en creu” (Ga 3,1), “portà la pau per la sang de la seva creu” (Col 1,20) i per això “del seu costat en va sortir sang i aigua ” (Jn 19,34), que simbolitzen els dos sagraments bàsics que formen l’Església: el Baptisme i l’Eucaristia (LG 3; SC 5), visualitzada preciosament en l’esplendent Basílica de la Sagrada Família amb la seva creu il-luminada i beneïda!