La identitat cultural es converteix avui en el nou element capaç de donar cohesió a grups humans, procurant però que la identitat estigui ben oberta a les altres identitats culturals d’arreu del món. Per això la recerca de la identitat cultural construïda harmònicament es converteix en una prioritat per a la pau.

En iniciar-se un nou mandat del President Trump amb nous enfocs i projectes de política internacional, que són objecte de crítiques per tal d’assolir l’autèntic desenvolupament de les persones i dels pobles segons la justícia i el respecte dels drets humans, ens cal prendre major consciència de l’actualitat de la nostra identitat europea que té arrels cristianes i grecoromanes.

Per això resulta molt important la qüestió d’aquestes arrels d’Europa, ja que no és només la recerca de la seva identitat, sinó també una contribució a la pau en el món, una pau entre homes i dones que pertanyen a cultures i civilitzacions diverses en les quals les religions ocupen un lloc important.

Ortega y Gasset afirmava que Europa és l’únic continent que és a la vegada un contingut. Europa no és només una realitat geogràfica. Per damunt del mosaic de llengües, de tradicions i de costums diferents hi ha un element unificador en tot el nostre continent que és el cristianisme.

Hi ha el problema de les dues Europes. Per a uns Europa és el que és gràcies al cristianisme i només podrà subsistir en la fidelitat a aquesta herència, i per a uns altres Europa és el que és malgrat el cristianisme i cal superar aquesta etapa del seu passat. Els pares de l’actual Unió Europea —els cristians Schuman, De Gasperi i Adenauer— van intentar conciliar aquestes dues postures.

Cal recuperar la història comuna com a força creadora de pau. Per als pares fundadors d’Europa era evident que l’herència cristiana constituïa el nucli d’aquesta identitat històrica del nostre continent. Totes les riquíssimes realitats culturals, artístiques, filosòfiques i socials de contingut cristià que s’han anat acumulant durant més de vint segles són expressió d’una concepció determinada de l’home i de la seva relació amb Déu, de la presència del sagrat en el cor de la ciutat, de la distinció entre el que és temporal i el que és espiritual, entre el que és de Déu i el que és del Cèsar.

L’herència cristiana que ha fecundat el continent europeu no és quelcom cristal·litzat, incapaç d’admetre noves aportacions. Dir Europa ha de voler dir obertura. Ho exigeix la seva pròpia història, malgrat no estar exempta d’experiències i signes oposats. En realitat, Europa no és un territori tancat o aïllat; s’ha construït anant, més enllà dels mars, a la trobada d’altres pobles, d’altres cultures i d’altres civilitzacions. Per això ha de ser un continent obert i acollidor que continuï realitzant en l’actual globalització no sols formes de cooperació econòmica, sinó també social i cultural. L’herència cristiana d’Europa i la presència de cristians a Europa faciliten al nostre continent aquesta obertura.