El cardenal José Cobo, arquebisbe de Madrid i vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, es troba aquest dijous 15 d’octubre a Barcelona per participar en la catorzena edició del dinar-col·loqui Tribuna Joan Carrera, on impartirà la conferència La crida a caminar en sinodalitat: una vella novetat. Aprofitant la seva visita a la Ciutat Comtal, la periodista Carme Munté l’ha entrevistat a Ràdio Estel, on ha reflexionat sobre el tema de la seva conferència i altres qüestions d’actualitat, com són la polarització política, la migració, l’emergència de l’habitatge o la salut del papa Lleó XIV.
No podem començar sense referir-nos a l’estat de salut del papa Lleó XIV, que ha estat operat d’un nòdul al pulmó. Què implica aquesta situació per als cardenals, que sou col·laboradors directes del Pontífex?
Vam conèixer la notícia a Roma, mentre estàvem reunits amb motiu del desè aniversari d’Amoris Laetitia. Va ser una sorpresa, sobretot per la tranquil·litat amb què ell mateix ho va comunicar. La primera reacció va ser la de pregar per ell, i com passa en qualsevol família quan hi ha una malaltia, vam sentir que ens havíem de mantenir més units que mai. També és important afrontar la situació amb tranquil·litat i paciència, sense alarmismes. El mateix Papa ens transmet aquesta serenitat, i els pronòstics són positius, tot segueix el seu curs. En aquests moments, la tranquil·litat i la paciència són essencials.
El mateix Papa ha demanat que tota l’Església pregui per la seva salut. Quina importància té mantenir-nos units i en pregària en aquests moments?
És un bon moment per pregar i posar davant de Déu la vida i la salut del Papa. També podem encomanar-li tots els desitjos i projectes que porta al cor. És una actitud molt pròpia de l’Església: quan li passa alguna cosa a un dels seus membres, tots li fem costat. Crec que aquest moment també ens revitalitzarà com a Església.
“En altres èpoques ens miràvem més cap endins, ens preocupava com organitzar-nos i com ser nosaltres mateixos”
La conferència que pronuncia a la Tribuna Joan Carrera porta per títol “La crida a caminar en sinodalitat: una vella novetat”. Hem de recuperar la sinodalitat, que forma part dels mateixos orígens del cristianisme? Per què s’havia perdut?
No crec que s’hagi perdut, perquè la sinodalitat és la manera de ser Església. Des que Jesús va començar a caminar amb els deixebles d’Emmaús, ja ens va donar un gran exemple sobre com caminar junts i no cadascú pel seu compte. Ara ens trobem en un moment especial de recepció del Concili Vaticà II. El Concili ha necessitat temps i diferents maneres d’introduir-se en la vida de l’Església. Avui estem recuperant dimensions eclesials en les quals potser abans no insistíem tant.
En altres èpoques ens miràvem més cap endins, ens preocupava com organitzar-nos i com ser nosaltres mateixos. Ara, en canvi, mirem més cap a la missió exterior i com aquesta missió ens exigeix caminar junts i mostrar un rostre unit de l’Església. Per tant, és un moment especial en què tots som més sensibles a recuperar aquesta manera de procedir i d’actuar com a Església.
Com avança l’Església de Madrid en aquesta crida cap a una Església més sinodal? Quines són les principals resistències?
Avancem lentament, perquè tota família, tota comunitat i tota Església ha de comptar amb l’opinió de tothom. Això vol dir que ens hem d’escoltar els uns als altres i dedicar-hi temps, espais i moments. També implica aprendre a viure en la diversitat.
A Madrid anem fent passos en aquesta direcció, promovent trobades i construint una identitat diocesana. Cal tenir en compte que en diòcesis tan urbanes com són Madrid o Barcelona, de vegades costa assolir aquesta identitat eclesial.
Pel que fa a les resistències, crec que la principal és la por que ens provoca qualsevol canvi. Potser en altres èpoques ens sentíem més segurs, però els temps han canviat i els cristians també. No tornarem a aquells temps, i hem de mirar cap al futur. També hem d’aprendre a treballar junts. A l’Església de Madrid ens costa planificar i avaluar conjuntament, com que som molts, és més difícil i requereix més temps. Però això no vol dir que no es faci. No són dificultats estructurals, sinó les pròpies de qualsevol procés de canvi i de conversió personal.
“La visita de Lleó XIV va ser per a tothom un moment d’alegria i una experiència important. Però ell mateix insistia que no podíem deixar que tot plegat es convertís en un foc d’artifici”
El projecte pastoral de l’arxidiòcesi de Madrid per al curs 2026-2027 porta per títol “Alcem junts la mirada. Generar deixebles, construir comunitat i anunciar l’Evangeli”. Són, d’alguna manera, els reptes que els va deixar el papa Lleó XIV durant la visita del juny?
Sí, el Papa ens va deixar molts reptes a tots, també aquí, a Barcelona. La seva visita va ser per a tothom un moment d’alegria i una experiència important. Però ell mateix insistia que no podíem deixar que tot plegat es convertís en un foc d’artifici. Ara, a la diòcesi, hem d’entendre i reflexionar sobre el significat de la visita del Sant Pare. No només els seus missatges, sinó també el que va passar: per què la gent va sortir al carrer, quines necessitats hi ha i què ens està dient Déu a través d’aquella experiència.
Lleó XIV té la capacitat d’aplegar-nos a tots, i ara ens toca alçar junts la mirada. La visita ens va convidar a mirar amunt i a creure en horitzons. És el moment de fer-ho plegats, per superar els reptes que ens va plantejar en relació amb els joves, els polítics, l’economia i tota l’Església.
“El Papa va fer un petit miracle, tal com ho vam viure”
Durant el viatge apostòlic del Papa a Espanya vam recordar l’aplaudiment unànime del Congrés dels Diputats al seu missatge. Què n’ha quedat, d’aquella unanimitat? El preocupa la polarització de la societat i de la classe política espanyola?
Ens preocupa a tots, perquè la polarització i l’enfrontament continu són una realitat. Tanmateix, el Papa va fer un petit miracle, tal com ho vam viure. Amb una paraula desarmada i desarmadora, com diu ell, va ser capaç de parlar sense ferir ningú i de convertir el centre de la democràcia en un espai on la paraula tingués valor.
El seu missatge va ser sincer, parlava de convivència. No tothom estava d’acord amb tot el que deia, però tothom s’hi va poder identificar. El Papa va mostrar que al Parlament hi pot haver espais on la política es visqui amb altura moral, on la dignitat i l’Estat tinguin el lloc que els correspon, sense ferir ningú. Crec que aquesta va ser la raó del gran aplaudiment: veure que és possible parlar de la moral i del bé comú.
Recordo que, al final del discurs, va fer referència a la llum que entrava per la part superior de l’edifici. Alguns parlamentaris comentaven que no s’hi havien fixat mai. Va ser una escena molt significativa: alçar la mirada i entendre que el Parlament és un espai on podem tractar amb les persones i on la paraula pot ser un instrument per buscar el bé comú. El Papa va demostrar que això és possible.
“Què n’ha quedat, d’aquell missatge del Papa a les Canàries, davant l’enfrontament polític arran del que passa a Ceuta?”
El papa Lleó XIV parla sovint del diàleg i del multilateralisme. Quins són els temes urgents que necessiten diàleg avui a la societat espanyola?
Un dels principals és la polarització, però també tenim sobre la taula la qüestió de les migracions, amb tot el que està passant a Ceuta, i l’habitatge, que és un tema fonamental. No es tracta simplement de posar-se en un bàndol o en un altre, sinó d’arribar a pactes més amplis que serveixin a l’Estat i a la societat.
També hi ha la família, que és fonamental. Qui sosté la vida quotidiana de les nostres societats, si no és la família? I hem de parlar igualment de la dignitat i de la cura de les persones. Són qüestions que l’Església proposa contínuament per al diàleg. No des de la polarització, sinó des de la trobada, l’escolta i la voluntat d’aportar una mirada diferent.
El viatge del papa Lleó XIV a les Canàries va posar l’accent en l’acollida. Què n’ha quedat, d’aquell missatge, davant l’enfrontament polític arran del que passa a Ceuta? No es tracta de polaritzar i posicionar-se a favor d’un grup o d’un altre. El primer que ens dol són els morts: les més de 150 persones que han perdut la vida.
Tots sabem que les migracions no es poden utilitzar com a mercaderia amb finalitats estratègiques ni com a instruments de guerres híbrides. Aquest és el primer pas. Després cal reclamar que l’Estat respongui com a tal, mantenint la sensibilitat envers tothom, perquè a Ceuta hi ha molt de dolor: el dels migrants, el dels veïns i el dels policies.
I tampoc no es tracta de decidir quin dolor mirem de manera aïllada. Crec que el que pot fer l’Església, i el que volem fer, és oferir una mirada diferent. Podem afrontar el problema des de la caritat i amb la voluntat de resoldre’l, sense polaritzar ni excloure cap grup.
L’emergència de l’habitatge ha tornat al primer pla arran del cas de la Mari Carmen, que s’ha convertit en un símbol d’una lluita compartida, amb acampades a Madrid i Barcelona. Com es pot abordar una qüestió tan complexa, que afecta especialment els joves, les persones grans i les famílies vulnerables? Quin paper hi pot tenir l’Església?
Hem vist que és un problema que ve de lluny i que potser s’ha mantingut marginat durant molts anys. Per diferents circumstàncies, ara ha passat a primera línia, i crec que era necessari. No és bo presentar-lo com si fos simplement un problema d’ordre públic, un enfrontament o una polèmica política. Va molt més enllà: ens obliga a pensar com viuran les noves generacions. Aquesta qüestió ha d’estar damunt la taula.
La solució ha de venir dels pactes. Ni l’Estat ni el mercat, per separat, no la podran donar. Han de treballar plegats. I l’Església pot contribuir-hi connectant les persones i posant al centre el sofriment de tanta gent. Hem d’afrontar-ho entre tots, mitjançant pactes i reclamant habitatge públic, que ara mateix és una necessitat per a la nostra gent. No tenim totes les solucions, però el sofriment de les persones no pot ser un punt de confrontació, sinó un element per buscar aquestes solucions.
“Els polítics poden dignificar la política si miren amunt i alcen la mirada, sense denigrar-se els uns als altres ni utilitzar paraules feridores”
El 29 de novembre hi ha eleccions. Com a vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, quin missatge voldria transmetre als ciutadans abans que comenci la campanya electoral?
El mateix que va dir el Papa al Congrés: hem d’alçar la mirada. És el moment de buscar valors i apostar-hi: la convivència en pau, la pluralitat, el respecte i el bé comú. Hem de desenvolupar el joc democràtic a partir d’aquests valors, tal com va fer el Papa al Parlament. Cal respectar la paraula i aprendre a parlar sense humiliar ni ferir les persones.
En un període electoral com el que estem vivint, hem de dignificar la política. Crec que ho podem fer entre tots i tinc esperança que sigui així. Els polítics poden dignificar la política si miren amunt i alcen la mirada, sense denigrar-se els uns als altres ni utilitzar paraules feridores o armades, sinó paraules desarmades i desarmadores. Aquesta és la millor manera d’avançar i de fer possible el joc democràtic.