Dimarts 7 de juliol, quan les campanes de la catedral de Santa Maria d’Urgell repiquin en la solemnitat de Sant Ot, Mn. Edinson José Salas i Mn. Gilbert Bea, diaques de l’Església d’Urgell, rebran l’ordenació presbiteral mitjançant la imposició de mans del bisbe d’Urgell, Mons. Josep-Lluís Serrano, a les 18h.
Han vingut de llocs ben diferents —un des d’un poble on va créixer entre escolans i germanes dominicanes, l’altre des d’un seminari de Manila, a l’altra punta del món— però el proper dimarts els seus camins es trobaran en el mateix gest: unes mans que s’imposen, i un “sí” que es converteix en per sempre.
Aquest mes de juliol, l’Església d’Urgell viurà també dues ordenacions diaconals: el seminarista Carlos Rosas serà ordenat diaca el diumenge 12 de juliol a les 18h a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella, i Mateo Arias ho serà el diumenge 19 de juliol també a les 18h l’església de Sant Miquèu de Vielha.
Dos camins, una mateixa crida
“Aquest moment de gràcia el visc amb temor i alegria”, diu Mn. Edinson José. “Temor reverencial davant el misteri que Déu actuï a través de les meves mans.” No és una por que paralitza, sinó la que sent qui sap que està a punt de rebre alguna cosa que el supera. «No és un títol”, insisteix, “sinó configurar-se cada dia més amb Crist, Bon Pastor.”
Edinson José: «No és un títol, sinó configurar-se cada dia més amb Crist, Bon Pastor»
Mn. Gilbert ho expressa amb paraules distintes, però amb el mateix fons: “No consisteix a complir les meves pròpies expectatives ni les dels altres, sinó a respondre fidelment a la voluntat de Déu.”
De la seva banda, Mn. Edinson José recorda com, de nen, a la parròquia de Sant Domènec de Guzmán, unes germanes dominicanes el van convidar a formar part del grup d’escolans. Va ser allà, diu, on “vaig comprendre que la vida és servei”.
Des d’aleshores, un verset l’acompanya com una brúixola: “Parla, Senyor, que el teu servent escolta” (1Sa 3,10). “Expressa el desig de tenir un cor disponible, humil i obedient a la veu de Déu”, explica. “El sacerdot és, sobretot, un home que escolta el Senyor cada dia per servir el seu poble segons la voluntat de Déu i no segons els seus propis plans.”
Gilbert, per la seva banda, va haver d’aprendre a escoltar en una llengua que no era la seva. Quan va arribar a Urgell, procedent de les Filipines, la barrera de l’idioma el va deixar, diu, amb una imatge que costa d’oblidar: “com una àguila que hagués perdut la capacitat de volar”.
Gilbert Bea: «No consisteix a complir les meves pròpies expectatives ni les dels altres, sinó a respondre fidelment a la voluntat de Déu»
Un home acostumat a estar enmig de la gent, a parlar, a acompanyar, es va trobar de sobte sense paraules per dir qui era. Ho explica sense amargor, com qui repassa una cicatriu que ja no fa mal: “Aquests reptes m’han ajudat a créixer. M’han ensenyat la paciència, la humilitat, la perseverança i la confiança en Déu.”
Aquell trasllat, tan llunyà, no va néixer d’un càlcul, sinó d’un gest de confiança: en temps de discerniment, va demanar a Déu que la primera carta que rebés fos senyal del lloc on l’enviava, i la primera carta que va arribar va ser la de la diòcesi d’Urgell.
Des d’aleshores, ho ha entès com una part del pla de Déu per a la seva vida. Avui, després d’anys aprenent la llengua, els costums i el ritme d’una terra que no coneixien, en parlen amb la senzillesa de qui ha après a estimar allò que no havia triat: per a ells, ser pastor en una diòcesi rural significa estar a prop de la gent i acompanyar-la en la seva vida quotidiana, fer-se present, escoltar i caminar amb les persones en les seves alegries i dificultats, més enllà de predicar o celebrar els sagraments.