És diumenge, i és a punt de començar la missa de dos quarts d’onze, a la parròquia de Sant Joaquim i Santa Isabel dels Pares Mínims, al barri barceloní del Guinardó. No hi ha gaires feligresos en aquesta hora, però els que hi són aprecien l’acompanyament amb l’orgue i els cants de la Rosa Maria Coll. “Agrada més una missa amb música, més ambientada”, comenta l’organista i veu en aquesta missa.

Ho és des de l’any 1998. Aquell estiu, després d’haver quedat vídua, una cosina li va presentar una amiga, la Dolors, que feia catequesi en aquesta mateixa parròquia del Guinardó, i la va animar a participar en algunes activitats. I aquell setembre, ja hi va anar.

“Primer, el pare Jaime em va proposar cantar a la missa en català dels diumenges”, recorda la Rosa Maria. “I el pare Vitorino, en saber que tocava bé el piano, em va dir que m’ensenyaria a tocar l’orgue”. I així va ser. A més —continua l’organista— “durant alguns estius vaig anar a un curset que es feia durant una setmana a Montserrat, per a perfeccionar”.

Normalment, la Rosa Maria canta i toca a la missa de dissabte a la tarda i a la de diumenge al matí, i segons com, de vegades en fa tres el cap de setmana. Diumenge al vespre, qui toca l’orgue és la Conxita Carcellé, una veïna de la parròquia que des de l’any 1992 hi col·labora. És mestra de piano, i a més, tocava l’orgue, però feia molt de temps que no el practicava quan un diaca dels Mínims va demanar als assistents a missa col·laboradors, lectors, cantaires i qui pogués tocar l’orgue. “I va ser l’ocasió per a tornar a practicar”, rememora la Conxita. “Una missa acompanyada de la música d’orgue es viu sempre d’una altra manera. I si per alguna cosa no hi podem ser, la gent ens diu que ho troben a faltar”, comenta la Conxita. A ella l’acompanya cantant la M. Carme Simó.

La Rosa Maria havia portat també algun grup de catequesi, i avui, a part de cantar i tocar l’orgue, s’encarrega del rober que va omplint-se amb peces de roba i calçat que porten els veïns del barri i que, gràcies a la mediació parroquial, pot continuar donant servei a altres persones. “Des de la nostra humil aportació, són moltes les coses que podem fer per a la parròquia. I jo, més que res, ho faig pels feligresos”, comenta.

“Això és un compromís personal que adquirim, però evidentment, a l’estiu si som fora, fem una pausa”, explica la Conxita. Ella, a banda de tocar l’orgue, també forma part del grup de Pastoral de la Salut, amb el qual, ella i un religiós Mínim visiten setmanalment una residència de persones grans. “Hi portem la comunió amb les formes ja consagrades i cantem. Jo toco un teclat que ja hi ha”, explica.

Aquestes dues dones i totes les que, com elles, es vinculen de manera activa a una parròquia, van deixant l’empremta del que a poc a poc també hauria —troben— d’anar tenint més visibilitat en l’Església. “De mica en mica sí que s’ha d’anar veient aquesta major participació de les dones, però arribar a les jerarquies, ja costarà més”, comenten.

ROSA MARIA COLL

“Des de la nostra humil aportació, són moltes les coses que podem fer per la parròquia”

El nomenament de sor Simona Brambilla per part del papa Francesc, com a prefecta del Dicasteri per a la Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, parla d’aquest de mica en mica. És el primer cop que un càrrec així recau en una dona.

“Efectivament, ha estat una molt bona notícia”, comenta Maria Teresa Cebrià, cancellera del bisbat de Girona. Se’n va alegrar —diu— “especialment pensant que aquest dicasteri —vida consagrada i societats de vida apostòlica— afecta directament tantíssimes dones consagrades”. I afegeix que espera que “es continuïn fent passos en la mateixa direcció de normalització de la presència de dones en càrrecs de responsabilitat, tant a les Esglésies locals com al Vaticà”.

Fins al nomenament de Cebrià, l’any 2002, a Girona el canceller havia estat sempre un prevere, tot i que en altres diòcesis sí que hi havia alguna cancellera. Les principals responsabilitats d’aquest càrrec —explica— són: “Donar fe de tots els tràmits, expedients i nomenaments; redactar documents i actes de la cúria; i tenir cura de l’arxiu.” També comenta que, habitualment, el càrrec de canceller va lligat al de secretari general, amb tasques que són més de coordinació de la cúria. En el cas de Girona, ho tenen repartit entre dues persones, ella i una altra dona, la Mercè Corominas i Ribas, que és secretària general i vicecancellera.

MARIA TERESA CEBRIÀ

“Amb els homes sempre hem tingut un tracte de respecte mutu i un bon ambient de treball”

A gairebé a tots els departaments de la cúria gironina treballen dones. Ho són la major part del personal contractat, però evidentment també hi ha homes laics, i els preveres, que ocupen principalment els càrrecs que no pot assumir un laic. La primera cap que va tenir la Maria Teresa al bisbat va ser una dona, la directora del Museu Diocesà. Ella l’ajudava en tasques de secretaria i inventari, com ho feia també per al delegat, a la Delegació diocesana de Patrimoni Cultural. D’allà va passar a Secretaria General, on principalment s’encarregava de la gestió de l’arxiu de la cúria.

“No m’ha suposat mai cap inconvenient que la majoria dels caps fossin homes, sempre hem tingut un tracte de respecte mutu i un bon ambient de treball”, diu Cebrià. Considera que “a  l’Església hi ha moltes dones molt ben preparades que poden assumir responsabilitats, amb el plus d’una sensibilitat pròpia que ens caracteritza i una mirada diferent sobre les situacions”.

Laiques i laics amb missió pastoral

Rosa Maria Sánchez Cornadó dirigeix el Secretariat de Laics i Laiques amb Missió Pastoral de l’arquebisbat de Tarragona. Tal com explica, “el laic o laica amb missió pastoral és una persona enviada pel bisbe a servir una o més parròquies al costat del rector. Les tasques depenen de la realitat de la parròquia, com la població, els grups i les necessitats que es van descobrint, així com de la disponibilitat del rector i la pròpia”.

És un servei voluntari per a un temps determinat, i el nomenament es pot anar renovant. No hi ha horari, sinó uns serveis a fer a la comunitat quan és necessari i es pot. Si convé una dedicació plena, es pot parlar d’una remuneració.

En el cas de la Rosa Maria, va anar a viure als pobles on va ser enviada i ara, com les altres laiques que hi ha actualment, viu al seu poble, Alforja, i allà i a les parròquies agrupades a aquesta, és on té la seva missió.

ROSA MARIA SÁNCHEZ CORNADÓ

“Un laic amb missió pastoral és una persona enviada pel bisbe a servir una o més parròquies al costat del rector”

Com a directora, ha d’acollir les persones que es proposen per a ser enviades, ajudar-les a valorar els pros i contres d’aquesta missió i presentar la seva valoració al senyor arquebisbe. També coordina el grup, l’acompanyament de les altres laiques en la vivència del seu servei, i organitza trobades.

A dinou anys, ja va demanar involucrar-se a la parròquia quan va arribar un mossèn nou a Alforja. Ell li va demanar que fes una llista de persones que poguessin fer catequesi als infants. Després, va passar a coordinar la catequesi, preparar material per a les celebracions amb els infants, portar la comunió als malalts i fer la celebració de la Paraula els dies feiners que ell no podia. “Als pobles més petits hi havia pocs serveis i jo pensava: això que faig aquí ho podria fer en algun altre poble on no hi viu el rector. I va ser així com vaig començar a fer catequesi d’infants i adolescents a Arbolí, i també portava la comunió a un avi.”

Després d’un treball estudi diocesà sobre què és l’Església i els ministeris, es va oferir per ser enviada a desenvolupar una missió. I el 1982 va ser enviada per l’arquebisbe Josep Pont i Gol a Bellmunt del Priorat.

Comunió en la diversitat laical

A l’arxidiòcesi de Barcelona, la delegada de Formació i Acompanyament del Laïcat és Anna Maria Almuni, membre de la Institució Teresiana. La seva funció és “acompanyar i promoure espais de formació en la realitat plural i diversa de les formes de viure la fe com laics i laiques”, detalla.

Ella ve del món de l’ensenyament. Ha estat professora de Matemàtiques a l’escola pública. Per tant, ha treballat molt amb joves, també des del seu moviment cristià i en grups d’un centre sociocultural. Va estudiar Teologia quan ja treballava. “Treballava molt pastoralment amb joves i vaig veure que necessitava una formació humanista i teològica”, argumenta

Veu que, “en general, hi ha un procés d’integració de la dona en l’Església i en els darrers anys hi ha hagut un canvi evident. La Secretaria general al bisbat de Barcelona està en mans d’una dona, i a les secretaries generals dels altres bisbats, hi ha moltes dones també”.

Però, puntualitza: “No es tracta d’empatar, o de triar dones pel fet de ser dones, sinó que les persones desenvolupem el que sabem fer. Crec que des del Sínode hi ha una certa voluntat de fer-ho així.” I destaca, per exemple, que als instituts de Ciències Religioses i a la Facultat de Teologia hi hagi professores.

Ser dona enmig de tants homes a la feina no li ha estat feixuc. “He sentit perfectament el suport de tot l’equip del bisbat”, afirma. Certament, recorda, “hem estat minoria en molts moments, però personalment a mi això no m’ha encongit mai”.

Sí que veu que “a l’Església, hem de treballar molt més les comunitats i fer que les dones hi desenvolupin responsabilitats. Si les comunitats són vives, la dona exerceix un paper claríssim de responsabilitats d’activitats, de lideratge, d’acompanyament, no de sagristia. Si només llegim i rentem les tovalles, això no funciona. Si la dona és responsable de l’acollida, l’acompanyament i en tants serveis com hi ha en una comunitat, aleshores les coses canviaran”.

Encara recorda quan estudiava Teologia, que algun professor li havia dit: “Tu estudies Teologia per si algun dia les dones poden presidir l’Eucaristia?” Però ella responia: “No tinc cap vocació de capellà, la meva vocació és laica, no em sento cridada a res més.” Almuni creu que la dona i el laic enmig de l’Església han d’estar enmig del món, és el seu lloc.