El filòsof Immanuel Kant deia que el que té preu té valor; el que no té preu té dignitat.

Però, què entenem per dignitat?

Hi ha molt poques coses a les quals els homes, al llarg de la història no els hàgim posat preu. Pensem en un esclau. Els filòsofs grecs i romans quan parlaven de les eines del camp separaven les inanimades (la falç, l’arada, etc.) de les animades. En aquests darrers, hi incloïen els cavalls, els bous i els esclaus.

Doncs bé, la dignitat és el que neguem a una persona quan la veiem només com un instrument que, pel fet de tenir valor, té un preu. Aquest preu serà més elevant com més habilitats tingui aquella persona (avui parlaríem de “competències”).

Perquè hi hagi dignitat, tota persona, fins i tot el criminal més abjecte, ha de ser reconeguda com a portador d’alguna cosa que mereix tant de respecte que ens rebaixaríem a nosaltres mateixos moralment si només la consideréssim un instrument. En aquest sentit, la dignitat és una cosa reconeguda en els altres per persones que es consideren dignes elles mateixes.

En el reconeixement de la dignitat inherent a tot ésser humà, el cristianisme hi ha tingut un protagonisme decisiu. Per al cristià, tot ésser humà, pel fet de ser-ne, és un germà. La dignitat que el cristià veu en els seus semblants no és un regal que li fa, sinó un reconeixement. El veu digne perquè és digne germà seu.

L’acceptació de la dignitat d’una persona ens empeny a projectar sobre ella unes expectatives determinades. Òbviament, es poden complir o no. Si no es compleixen, aquella persona continua sent el meu germà. Si la seva conducta és abjecta, també. Per això, la caritat cristiana té poc a veure amb l’empatia. El cristianisme estima aquell amb el qual se sent incapaç d’empatitzar. Però si el meu germà compleix amb les expectatives, si en la seva conducta moral s’expressa la seva dignitat, també li reconec dignitat moral.

L’amor cristià és, d’una banda, indiferent a la conducta del germà, perquè sigui la que sigui, no n’alterarà la dignitat essencial; però, de l’altra, és exigent perquè precisament perquè estimem el nostre germà volem que estigui a l’alçada de les seves possibilitats més altes. No volem que amputi el seu desenvolupament moral.

Pensem ara en el nen que arriba a les portes d’un centre educatiu. La seva dignitat personal no només ha de ser indiscutible, ha de ser efectivament reconeguda en la forma d’una exigència sobre si mateix. Pel fet de ser digne posseeix alguna responsabilitat sobre el seu creixement propi. L’alumne no és només algú que ha de ser motivat per assolir determinades competències. És una persona que està aprenent a alçar-se ell mateix sobre si mateix. Si el considerem incapaç d’aquest esforç, no ens estem reconeixent dignes a nosaltres mateixos.