Sempre m’ha sorprès que un sol home pugui obtenir el poder absolut sobre un poble o una nació. La història és plena d’exemples d’emperadors i dictadors que han dominat milions de persones i han imposat les seves idees i els seus interessos. Sovint han estat aclamats i seguits de manera incondicional per poblacions senceres que els han reconegut i servit com a líders indiscutibles. Alguns dictadors han arribat al poder per mitjà de la violència, però d’altres ho han fet de manera aparentment legal i, en les societats modernes, fins i tot per vies democràtiques.
Ens havíem fet la il·lusió que les dictadures eren fenòmens del passat. Potser ens pensàvem que les democràcies liberals s’anirien estenent per tot el món i que amb l’augment de la cultura i de la participació política es podrien escollir els millors governants. I tanmateix, el malson dels totalitarismes torna a ser ben viu i actual. Les dictadures no han deixat d’existir en molts països del Tercer Món, que viuen en la pobresa i l’opressió mentre el món occidental els té completament oblidats. Però resulta que la mentalitat i els règims dictatorials també tornen, de manera inesperada i poderosa, en regions més desenvolupades com els nostres països rics, que semblaven immunes a aquest virus que es torna a escampar.
Els dictadors no s’aturen davant de res per aconseguir els seus objectius, i sobretot no manifesten cap respecte per la vida humana ni tenen cap escrúpol a l’hora d’usar la mentida, la violència o la guerra. Una de les armes més poderoses dels dictadors d’avui és la construcció d’una imatge i d’un relat per justificar el seu poder absolut, amb arguments molt ben elaborats, com la suposada defensa de la llibertat i de la nació, la recerca del benestar i el progrés dels habitants del seu territori, o la seguretat davant les amenaces. Els discursos ben construïts o les promeses afalagadores no ens haurien d’enganyar. Hem d’acceptar tan sols els líders que treballin pel bé de tothom en ple respecte als drets i el benestar de tots els pobles.