El testimoni de perdó de Diane Foley, mare de James Foley, el periodista nord-americà assassinat per Estat Islàmic el 2014, va ressonar amb força el divendres 23 d’octubre passat a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. En una conversa amb el periodista PJ Armengou, Foley va explicar com el perdó l’ha ajudat a continuar vivint després de l’execució del seu fill, que va ser enregistrada en vídeo i difosa arreu del món.
Amb motiu de la seva visita a Barcelona, Catalunya Cristiana ha tingut l’oportunitat de parlar amb Foley sobre el dolor de la pèrdua, el paper de la fe en el seu procés de dol i de com ha intentat transformar el sofriment en un compromís amb els altres. El testimoni de Diane Foley està recollit en el llibre American Mother, que reconstrueix el procés que va viure després de la mort del seu fill i narra un fet inespertat i profundament humà: la visita a la presó, en tres ocasions, a un dels captors i torturadors del seu fill, Alexanda Kotey. El seu testimoni també es troba al llibre Rostres de perdó, de PJ Armengou. Tots dos llibres han estat editats per Albada.
Qui era James Foley?
En Jim era el gran de cinc germans. Era un jove extraordinari. Va començar treballant com a professor, perquè li agradaven els infants, els llibres i la lectura. Sempre tenia curiositat, volia conèixer les històries de les persones i entendre-les. A mesura que es va fer gran però, va sentir la necessitat d’explicar històries reals, especialment quan va conèixer de prop el sofriment de les persones, tant en situacions de pobresa als Estats Units com, més endavant, en zones de conflicte. Això el va portar a voler ser periodista, i s’hi va implicar moltíssim des del primer moment.
Recordo que, quan va tornar d’un segrest breu a Líbia, va parlar del seu desig de ser un home amb coratge moral. Sentia que, per ser un bon periodista, calia atrevir-se a explicar la veritat, investigar-la i després compartir-la. Per a mi, va ser una gran font d’inspiració, i com a mare, també em va fer qüestionar moltes coses.
“L’assassinat d’en Jim i les circumstàncies que el van envoltar em van portar a convertir-me en una activista, una cosa que mai no m’hauria imaginat”
Al llibre American Mother explica que en Jim veia la part bona de tothom i creia en la veritat complicada. Què significava per a ell ser periodista?
Per a en Jim, ser periodista significava voler entendre les persones i explicar les seves històries, sobretot quan patien. No es conformava a observar la realitat: volia investigar-la i donar a conèixer allò que passava. Creia que calia tenir coratge moral per buscar la veritat i compartir-la amb els altres.
Qui és Diane Foley avui? És la mateixa persona que era abans de perdre el seu fill?
Qualsevol pare o mare que ha perdut un fill porta un dolor immens. És molt difícil d’explicar; crec que només les persones que han passat per aquesta experiència ho poden entendre realment. Però, amb la gràcia de Déu, és possible trobar un camí de guarició. M’ajuda saber que en Jim està en pau, que ja no pateix les tortures. També em consola pensar que és amb la meva mare, la meva estimada germana i tots els éssers estimats que ja no són amb nosaltres.
Sí, he canviat. M’encantava ser mare i també m’encantava treballar d’infermera. Però l’assassinat d’en Jim i les circumstàncies que el van envoltar em van portar a convertir-me en una activista, una cosa que mai no m’hauria imaginat. Vaig sentir que calia fer alguna cosa. Creia que el nostre país havia abandonat en Jim i els altres nord-americans que estaven segrestats. Mentre els països europeus van aconseguir que els seus ciutadans tornessin a casa, els Estats Units i el Regne Unit no ho van fer. Al principi vaig sentir molta ràbia i una gran decepció amb el nostre govern, però també vaig pensar que podíem intentar fer-ho millor.
Per això vam crear la James W. Foley Legacy Foundation: per ajudar a portar a casa altres ciutadans innocents segrestats o detinguts injustament a l’estranger i per protegir els periodistes. Aquesta és la meva feina a temps complet des de fa anys. Ha estat un canvi enorme en la meva vida.
“El més difícil és continuar vivint sense en Jim”
Què és el que més li ha costat d’afrontar de la mort del seu fill?
El més difícil és continuar vivint sense en Jim. Aquesta és la part més dura. He tingut molta sort, perquè tinc quatre fills més, vuit nets preciosos i una família que m’estima molt. Quan estem tristos i perdem algú que estimem, sentir-nos envoltats d’amor ens ajuda a aixecar-nos i continuar endavant. També ens ajuda a reconèixer que hem de continuar vivint, perquè aquesta és la voluntat de Déu.
En els primers dies de dol, el papa Francesc la va trucar per expressar-li el condol. Què li va transmetre aquella trucada?
Va ser una experiència d’una gran bellesa i afecte. Em va commoure molt rebre la trucada del papa Francesc, que trobés temps per trucar-nos va ser un gest de gran compassió que ens va tocar profundament el cor. A més, la meva germana Rita i el seu marit Fernando eren amb nosaltres i tots dos parlaven castellà. Això va facilitar la conversa amb el Papa, que també tenia dificultats amb l’anglès. Va ser un regal, un honor molt gran. Més endavant, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment. Vaig sentir que hi havia una santedat al món que ens unia a tots.
També ha tingut l’oportunitat de conèixer el papa Lleó XIV en una audiència privada. Què ha significat per a vostè aquesta trobada?
Moltes persones voldrien tenir l’oportunitat de conèixer el Papa, i jo l’he tinguda. De fet, va ser Colum McCann, coautor del llibre American Mother, qui em va ajudar a tenir aquesta primera audiència amb Lleó XIV, gràcies a la seva relació amb el Vaticà. Va ser realment l’honor de la meva vida. Em sento indigna d’haver rebut honors com aquest, però, d’alguna manera, penso que han estat regals que m’ha fet en Jim. Gràcies a ell, he pogut conèixer món i trobar-me amb persones meravelloses, persones bones. Em considero molt afortunada.
La James W. Foley Legacy Foundation treballa per defensar els ostatges i promoure la seguretat dels periodistes. Quins són els principals avenços que ha aconseguit?
Després de l’assassinat d’en Jim, moltes persones van voler ajudar-nos. Algunes ja les coneixia, però moltes altres no. Ens van arribar cartes i donatius de persones d’arreu del món que volien contribuir a fer alguna cosa bona. També hi va haver persones dins del govern dels Estats Units que van fer un pas endavant i es van preguntar què podien fer per ajudar i com podien actuar millor. Gràcies a moltes d’aquestes persones, més de 200 nord-americans innocents que havien estat segrestats han pogut ser alliberats. Això em fa molt feliç.
També hem treballat intensament per oferir formació en seguretat als periodistes joves, perquè aprenguin a protegir-se tant com sigui possible. Ser periodista avui pot ser una feina perillosa, fins i tot dins del mateix país. Per a mi, és una gran alegria veure com altres persones tornen a casa després d’haver estat captives, i contribuir a protegir la llibertat de premsa i defensar un periodisme autèntic. Aquest és el llegat d’en Jim. És la manera com la seva bondat continua present al món, i això m’alegra profundament.
“Déu sap que aquest és el repte, una de les dificultats de ser cristià: intentar perdonar de tot cor”
L’any 2021 es va reunir en tres ocasions amb Alexanda Kotey, un dels homes implicats en les tortures del seu fill. Per què va voler fer-ho?
Ell havia ofert reunir-se amb víctimes, i jo pensava que en Jim hauria volgut trobar-s’hi. Estic convençuda que ell hauria volgut entendre’l millor i escoltar per què havia esdevingut jihadista i havia causat tant de sofriment a centenars de persones, no només a en Jim.
Aquesta era una de les raons per les quals vaig pensar que havia de fer-ho: perquè en Jim ho hauria volgut. Però, com a mare, també volia parlar-li del meu fill. Volia que pogués veure en Jim com una persona, que entengués que era un home bo. Va ser una experiència plena de gràcia, que no m’esperava. Quan Déu és present, hi ha molta gràcia. Aquesta va ser la meva experiència. Em vaig reunir amb ell tres vegades, en tres dies diferents.
“No sé com poden afrontar les persones la pèrdua violenta d’un ésser estimat sense tenir amor al seu voltant”
Com es pot perdonar algú que no t’ha demanat perdó? És possible? Per què és necessari?
Crec que tots fem mal als altres en algun moment, i també tots en rebem. Ens ofenem els uns als altres. Però, com a cristians, sabem que hem de perdonar. Déu sap que aquest és el repte, una de les dificultats de ser cristià: intentar perdonar de tot cor. Ho hem de fer perquè Déu ens perdona. Alexanda era un home jove, tenia poc més de trenta anys. Per això, no em va resultar tan difícil sentir una mica de compassió per ell i adonar-me que, quan l’odi s’imposa, tothom en surt ferit. Nosaltres vam patir. En Jim va patir. I ell també havia patit. No tornarà a veure la seva família ni tornarà a ser lliure. Va ser una trobada molt trista, per a mi, com a mare, va ser dolorosa.
Quina importància tenen Déu i la fe en tot aquest procés?
És essencial. Realment no sé com poden afrontar les persones la pèrdua violenta d’un ésser estimat sense tenir amor al seu voltant. I l’amor de Déu és el més gran de tots. Amb aquest amor, tot és possible. Per a les persones que no creuen, ha de ser molt difícil. Per això em considero doblement afortunada: sento que el Senyor m’havia anat preparant des de jove, perquè sempre m’havia sentit atreta per Déu.
La meva mare va estudiar durant un temps en un convent de l’Equador i era una dona de fe profunda. Va ser un model de fe per a la meva germana i per a mi. El meu pare també era un cristià molt compromès. Tots dos ens van transmetre la importància de la fe en Déu, i em sento molt afortunada d’haver crescut així.
“Malgrat tota la tristesa que hi ha al món, i ara n’hi ha molta, la fe ens recorda que Déu venç i que l’amor venç”
El món continua ple de guerres, de mares que ploren els seus fills i de fills que ploren els seus pares. Té esperança en un món millor?
Com a cristians, sabem que l’amor venç. Aquesta és la nostra esperança. Malgrat tota la tristesa que hi ha al món, i ara n’hi ha molta, la fe ens recorda que Déu venç i que l’amor venç. Hem de viure de manera que contribuïm a fer-ho possible. Els infants i els joves també em donen esperança, perquè tenen una alegria pròpia de la infantesa i moltes ganes de canviar les coses. Fa poc vam tenir l’oportunitat de trobar-nos amb estudiants en una classe sobre la gestió dels conflictes. Tenien preguntes molt bones i un gran desig de contribuir a fer un món millor. Vaig gaudir molt parlant amb ells. Els nostres fills i els joves em donen molta esperança. Per això, malgrat tot, continuo tenint-ne.
“Vivim uns temps temps que demanen molta pregària. Necessitem realment l’ajuda de Déu, perquè crec que no ho estem fent gaire bé”
Què pensa de la política internacional de Donald Trump? Les mares nord-americanes poden dormir tranquil·les?
El més positiu és que, després de l’assassinat d’en Jim, vam aconseguir canviar la política del nostre govern. Ara tenim una llei, la Robert Levinson Hostage-Taking Accountability Act, que obliga el govern a ajudar els ciutadans innocents detinguts a l’estranger. El president Trump ho ha fet molt bé en aquest àmbit. Ha aconseguit que molts nord-americans segrestats a l’estranger tornessin a casa. És una de les coses que ha fet bé. No estic d’acord amb tot el que fa, però tots els dirigents tenen molts reptes.
Al president no li agrada gaire la premsa, i això és una dificultat. Però crec que això també passa amb molts presidents: de vegades no volen que els periodistes investiguin i qüestionin la seva versió dels fets. És un repte. Ha fet coses bones i d’altres que no ho són tant. Pel que fa a si les mares nord-americanes poden dormir tranquil·les, crec que vivim un moment difícil al món. Hi ha molts conflictes i la situació és molt complicada per a tothom: per als dirigents i per al conjunt de la humanitat.
Vivim uns temps temps que demanen molta pregària. Necessitem realment l’ajuda de Déu, perquè crec que no ho estem fent gaire bé. Hi ha conflictes difícils de resoldre i una gran polarització dins dels països. Tot això amenaça les nostres democràcies i la nostra llibertat. Per això és un moment que demana molta pregària i que intentem viure amb bondat. Hem de pregar perquè tinguem dirigents capaços d’estar a l’altura d’aquest moment, perquè la situació és molt complexa.