De vegades penso: “Hem fet Déu tan petit…”; ja no som fets a imatge de Déu, sinó que hem fet Déu a imatge nostra; l’hem sotmès a imatges glorioses, idees i paraules grans… L’empetitim quan el volem fer tan gran. I, paradoxalment, el nostre Déu es fa petit tan gran com és. Déu es fa humà, vulnerable, mortal a Betlem; en una modesta menjadora. Que un Déu es manifesti majúscul, immens, majestuós és previsible i humanament lògic. Que un Déu es faci carn, discret i menut, és extraordinari i inaudit.

Penso en la profunda significació d’aquest fet que impregna el tarannà de la fe cristiana; el nostre Déu es fa petit tan gran com és… I és correlatiu entendre que el pitjor dels pecats serà, per a la nostra fe, la supèrbia i l’orgull: aquella visió excessiva del jo, egòlatra, egoista i narcisista, que no té en compte els altres. Així es manifesta en tantes representacions populars i autos sacramentals: en la figura de Satanàs o Llucifer o en el llibre del Gènesi; en l’episodi del fruit prohibit; en un mal primigeni.

Per combatre això; Déu es fa minúscul. L’Evangeli és un profund relat d’humilitat en la vida de Jesús, dels apòstols, de Maria… I en el seu punt culminant: la creu. Un Déu sofrent, humiliat, desemparat i sol… Des d’allò petit i humil, des dels petits gestos i detalls d’allò senzill neix la salvació i l’esperança. Quina llum redemptora significa allò petit i humil en un món farcit de narcisos!