En alguns passatges de l’AT se’ns diu que Déu es penedeix. És el cas de Gn 6,6: “El Senyor s’entristí i es penedí d’haver-los creat”; d’Ex 32,14: “Llavors el Senyor es va penedir de l’amenaça que havia pronunciat contra el seu poble”, o de Jr 26,19: “El Senyor es va penedir del càstig amb el qual els havia amenaçat.”
Déu es pot penedir, però? És a dir, si “penedir-se” vol dir corregir una decisió anterior, llavors la nostra pregunta en comporta necessàriament una altra: Déu es pot equivocar? És clar que la resposta és que no, Déu no es pot equivocar, si s’equivoqués ja no seria Déu. Nm 23,19 ens diu: “Déu no es pot desdir.” Per tant, els seus “canvis de plans” no tenen com a causa l’error. Però, novament, llavors, si Déu no es pot equivocar, com es pot penedir?
D’entrada, cal fer notar que als éssers humans ens resulta impossible abastar amb la nostra intel·ligència tot el que és Déu, tan sols ens hi podem apropar i, a causa de la nostra finitud, només ho podem fer des de les nostres categories i verbalitzacions. Per això, traslladem a Déu les nostres actituds, tot i que no sempre amb encert. N’hi ha prou de reconèixer que la nostra justícia, i fins i tot les nostres injustícies de rancúnies, odis i venjances, les imposem a les nostres imatges deformades de Déu.
Algunes traduccions, per salvar aquest “escull” del “penediment” de Déu, ho han traduït per “Déu es va lamentar”. Però el mateix Antic Testament ens presenta una expressió més propera i que presenta menys problemes: “Déu es va commoure” (2Cr 33,13), expressió que encara apareix en més ocasions, referides a Jesús, als evangelis.
