Quan un Papa parla de pau, de migrants o de dignitat humana, sempre hi ha algú que li demana que “no faci política” i se’l situa ràpidament en un bàndol de dretes o esquerres, progressistes o conservadors. Però l’Evangeli no envaeix la política, sinó que la política és qui vol domesticar l’Evangeli. La tensió entre Donald Trump i Lleó XIV ho ha tornat a evidenciar. Davant la guerra, el fenomen migratori o la temptació de convertir Déu en bandera de partit, el Papa no actua com a cap de l’oposició; simplement, recorda allò que és al cor de la fe cristiana: “Benaurats els qui treballen per la pau” o “era foraster, i em vau acollir”.
Això té conseqüències socials? Evidentment, i és bo que en tingui; que transformi la pròpia vida, la manera de mirar i d’actuar davant dels altres. Quan l’Església diu que cap vida humana és descartable, que el pobre no fa nosa, que el migrant ha de ser acollit i que la guerra no pot ser presentada com a voluntat de Déu, està parlant des del que és i no des del càlcul electoral.
La història és ben plena de governants que han volgut tenir la religió agenollada al seu costat. Sí, l’Evangeli molesta els poderosos perquè pot esdevenir un contrapoder espiritual. I per això és tan necessària la figura del Papa i de l’Estat vaticà. Són segles d’història marcats per pugnes entre el poder temporal i l’autoritat espiritual. La veu del Papa no existeix per governar els governs, sinó per preservar la llibertat profètica de l’Evangeli davant de qualsevol poder que pretengui apropiar-se del nom de Déu. Déu no té amo ni color polític.