L’encontre amb el Crist, viu i present en els camins de la vida, és essencial. Camins d’anada i de tornada, de frustracions i d’eufòries, de desenganys i d’adhesions. Camins d’ignorància, d’indiferència i desesperança. Així ho viuen i ho manifesten els qui havien posat la seva confiança en Jesús: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui ens hauria alliberat…” La freqüència amb què es pronuncien aquesta i altres frases similars denota una reacció que posa al descobert decepció i falta de confiança.
Cal afegir a tot això el fenomen dels qui se’n van, d’aquells i aquelles que deixen de creure o separen la seva vida de l’Evangeli, una mena d’apostasia silenciosa que fa el seu camí, on s’hi intueix una comprensió de l’home sense Déu i sense Crist. Tanmateix, anar a l’Evangeli ens fa veure que el Ressuscitat està disposat a acompanyar aquest home i aquesta dona que estan de tornada i que han perdut el rumb de la seva vida. Qui ha de deixar-se acompanyar? Qui, en nom de Crist i de l’Església, vol acompanyar i ajudar-ne d’altres a iniciar de nou el trajecte de retorn i ajudar a tornar a començar?
En el camí que Jesús ens convida a recórrer amb Ell, pot passar-hi de tot. Si ens atenem als fets, veiem que és possible deixar-se iniciar en la fe i madurar. Es tracta de deixar-se acompanyar, de deixar-se estimar, de vèncer tot intent d’autosuficiència. Som invitats, un cop més, a acceptar aquesta veritat que pot orientar de nou la nostra vida i donar raó de la nostra esperança. Quan deixem que el Senyor camini al nostre costat i l’escoltem, podem recuperar la confiança i fer renéixer l’entusiasme per Ell. Llavors, ens decidim a acompanyar-ne tants d’altres que ho necessiten.
