Confesso que escolto força la cançó El bandoler, de Lluís Llach, i m’he adonat que ens serveix com un mirall. Aquesta cançó fou publicada l’any 1968 i narra la història de Joan Serra, àlies “La Pera”, que fou finalment executat a Tarragona. Per si no en sabeu la història, Joan Serra, nascut a Valls, fou un despitat bandoler que liderava una banda dedicada a assaltar camins, saquejar masies i assassinar cruelment els viatgers del Camp de Tarragona.
Si ens fixem en la lletra de la cançó detingudament, quedem gelats. La cançó narra dues escenes brutals que passen en menys de vint-i-quatre hores. En la primera, enmig de la nit, veiem el bandoler atacant un home el qual li demana, si us plau, que no el mati; li recorda que té dos fills i una dona. El bandoler passa completament de les súpliques de l’home i amb fredor li diu: “Resa l’últim ‘Crec en Déu’”, tot just abans de clavar-li la daga.
Fins aquí veiem un assassí ben cruel, però el pitjor ve a l’escena següent, que passa tot just l’endemà. El bandoler entra en una església, s’agenolla davant de la Verge del Carme i li encén dos ciris; tot seguit es posa a plorar demanant pietat pels seus pecats comesos. No és una cançó per parlar bé dels bandolers, sinó per veure com n’és, de fàcil, fer mal i, tot seguit, fer servir Déu com si fos una pantalla per quedar-nos tranquils. Però ara, fem-nos una pregunta: quantes vegades nosaltres mateixos caiem en aquesta mateixa hipocresia? No podem tenir una fe de postureig com la del bandoler. Ell fa servir la fe com un escut amb el qual es protegeix del seu egoisme; demana un perdó que ell mateix ha estat i és incapaç de donar als altres. El seu problema és que fa servir la fe com una eina utilitària: per a ell, anar al temple i encendre dos ciris és netejar l’ànima i buidar la motxilla per a l’endemà poder carregar-la i tornar a fer mal. Aquest perill és on molt fàcilment podem caure tots en algun moment de la nostra vida: pecar com la mentalitat de “faig el que em ve de gust, total, després ja em confessaré”.
El perdó de Déu demana un penediment sincer amb el propòsit real de no tornar-ho a fer. L’oració és el nostre motor per transformar la nostra realitat i poder ajudar els altres. Avui dia no ens cal tenir una daga per fer mal a algú; en tenim prou amb les nostres paraules i formes d’actuar. Per tant, hem de fer tot el contrari i hem d’aixecar el qui cau. La reflexió que vull transmetre-us, la que em transmet a mi la cançó mirada amb detall, és que no podem actuar en el pecat conscientment. Com que sabem que Déu és misericordiós i ens perdona, doncs, clar, actuem malament i després demanem disculpes? No. Evidentment que tots podem fer coses malament, som humans, però tot seguit hem de tenir el sentiment de penediment; això sí que és un perdó real, de cor, que el Senyor ens concedeix. Us animo que reflexioneu sobre aquestes últimes paraules que he compartit: no feu les coses malament dient “ja em confessaré”; siguem madurs i, si fem alguna cosa malament, que sigui de veritable cor el que tot d’una ens en faci penedir.