Podríem descriure en Joan a partir dels seus càrrecs, responsabilitats o distincions, i n’ompliríem pàgines. Però això, per si sol, sols mostra una trajectòria marcada per una gran vocació de servei i compromís sostingut en la medicina, la bioètica, l’Església, la universitat, les institucions i el país.
També podríem intentar definir-lo amb un llistat de valors: saviesa, humilitat, austeritat, compromís, bondat, fidelitat… Tots ells formen part del que era, sens dubte. Però els valors, enumerats sense més, són incapaços de transmetre tota la densitat de la seva vida.
Potser la millor manera d’entendre qui va ser Joan Viñas és mirar les empremtes que ha deixat en les persones i en les institucions, en els camins que va obrir i guiar, i fer créixer els que vam tenir la sort de tenir-lo a prop. Han estat innombrables.
Va saber fer de mestre sense imposar-se, acompanyar sense envair, liderar sense protagonisme i servir sense fer soroll
La meva és una empremta clara i nítida. Vaig conèixer en Joan quan estudiava medicina, com a professor de Cirurgia, però també com la persona que ens va convidar a PROSAC, els Professionals Sanitaris Cristians. En aquell moment, formàvem part del MUEC, i vivíem la fe en aquell àmbit. En Joan ens va ajudar a fer un salt més: integrar-la amb la pràctica professional, i em va canviar la forma d’entendre la medicina, com una vocació de servei i una manera concreta de mirar, escoltar i acompanyar el malalt.
Per això, quan penso en en Joan Viñas, no em ve al cap només el currículum brillant ni el nombre de càrrecs, sinó l’exemple de la seva fe cristiana, com el fil discret que travessava la seva manera de ser, de treballar i de relacionar-se.
Va saber fer de mestre sense imposar-se, acompanyar sense envair, liderar sense protagonisme i servir sense fer soroll. I és aquesta empremta, feta de presència, de paraula justa i de compromís discret, la que continua viva en tantes persones i institucions que avui el recorden amb gratitud.
M’imagino en Joan arribant a la casa del Pare i, quan li preguntin, com deia Casaldàliga, “Has viscut? Has estimat?”, ell, sense dir res i amb aquella manera tan seva de ser discret, respongui obrint el cor, pleníssim i a vessar de noms: de pacients i famílies, de deixebles i estudiants, de companys de tantes institucions, d’amics i de la seva família. Imagino el cel desbordat aquests dies per tants rostres que va estimar, curar, cuidar, acompanyar i servir al llarg d’una vida viscuda amb fe, compromís i una profunda humanitat.
Gràcies per tant, amic Joan, gràcies per tot.