Santa Juliana de Cornillon, monja cistercenca, el 1210, té una visió on comprèn que cal fer una manifestació pública de fervor a l’Eucaristia. Així, l’any 1246 es va celebrar el primer Corpus Christi a Liège (Bèlgica), com a fet local, i com a resposta a l’insuficient culte del Dijous Sant per venerar el Senyor.
L’any 1246 el bisbe de Liège és Jacques Pantaleon, i l’any 1261 aquest és escollit Papa amb el nom d’Urbà IV. L’11 d’agost del 1264 s’instaura amb la butlla Transiturus la festa de Corpus Christi per a tota l’Església, amb els himnes Lauda Sion, Pange lingua…Tres van ser els motius per instaurar la festa: refutar l’heretgia de Berengari de Tours, la reparació per les negligències en rebre la comunió i la commemoració de la institució del sagrament. Urbà IV va encarregar a sant Tomàs d’Aquino de compondre l’Ofici de Corpus.
I el segle XIV a Avinyó, amb el papa Joan XXII, s’instaura la processó de Corpus —no prevista a la butlla papal— amb la benedicció eucarística. A Colònia (Alemanya) s’exposa el Pa consagrat amb la custòdia, com a mostració (veure i fer veure) i l’exposició del Santíssim amb l’adoració. A Roma no arriba fins al segle XVIII. Fins aquest moment, només existia la processó amb el Viàtic. De vegades es duia el Viàtic amb un vel damunt la Sagrada Forma, com a respecte.
Al segle XVI s’instaura celebrar l’Eucaristia amb el Santíssim exposat a França (missa cum Sanctissimo). Això no fou gaire ben vist per la Santa Seu, que ho va permetre en casos excepcionals i amb molts indults (capelles amb exposició perpètua).
Avui dia se celebra a molts llocs l’exposició i processó amb el Santíssim el dia de Corpus. I a més, es fa l’exposició del Santíssim molts dies. D’uns anys ençà, l’exposició al Santíssim és una celebració (i utilitzo la paraula “celebració”) litúrgica que està molt present en molts grups, sobretot de joves.
Ara bé, cal una vigilància teològica per no oblidar-nos que es tracta d’una celebració litúrgica amb una estreta unió amb la missa, seguint l’estructura entre la Paraula de Déu i el sagrament. No es poden separar les dues taules (cf. Sacrosanctum concilium 28, 51; Dei Verbum 21), ja que tot sagrament comporta sempre la Paraula de Déu que li dona el ple sentit (cf. SC 35) i el sagrament és el compliment d’aquesta Paraula. Però també s’ha tenir present, entre altres dimensions, el caràcter eclesiològic i missioner de l’Eucaristia, segons el relat pasqual dels deixebles d’Emmaús. Ho recorda sant Pau VI a l’encíclica Mysterium fidei el 1965: cal obrir-nosa la conseqüència missionera que es deriva de la celebració (MF,69).
És molt important l’adoració del Santíssim com a moment de parada i de silenci habitat —avui tan necessaris en la nostra vida i, sobretot, en les nostres litúrgies, on és poc practicat—, per meravellar-se i admirar tot el que conté l’Eucaristia, com diu l’oració d’abans de la reserva, […] ens heu deixat un sagrament admirable per memorial de la vostra passió.
