Mai no hauria pensat que acabaria escrivint sobre Déu. Durant molt de temps vaig creure que la fe era una realitat llunyana, gairebé aliena a la meva manera d’entendre la vida. Tanmateix, hi ha experiències que canvien per sempre la nostra manera de mirar el món.
La mort del meu pare va ser una d’elles. La seva absència em va enfrontar a preguntes que mai abans m’havia plantejat amb tanta intensitat: quin és el sentit de la vida, del sofriment i de la mort? Vaig descobrir que hi ha ferides que la lògica no pot guarir i silencis que cap explicació aconsegueix omplir.
A aquest dol s’hi van afegir els meus propis errors. Com tothom, he pres decisions equivocades i he après que les caigudes també poden convertir-se en grans mestres. De vegades és precisament quan toquem fons que comencem a preguntar-nos cap a on volem orientar la nostra vida.
Resulta curiós que una part d’aquest camí comencés amb la música de Rosalía. Les seves referències a la tradició, a l’espiritualitat i al sagrat van despertar en mi una curiositat que em va acabar portant a obrir els Evangelis. I va ser allà on vaig trobar Jesucrist.
No hi vaig trobar respostes fàcils ni una vida sense dificultats. Hi vaig trobar una manera diferent d’entendre el dolor, el perdó i l’esperança. Vaig comprendre que la fe no consisteix a deixar de patir, sinó a descobrir que fins i tot el sofriment pot tenir un sentit.
Avui miro enrere i entenc que res del que he viscut no va ser casual. La mort del meu pare, els meus errors, una artista que va despertar preguntes inesperades i el meu encontre amb Jesucrist em van acabar conduint cap a Déu. No perquè desapareguessin els dubtes, sinó perquè vaig descobrir que creure no significa tenir totes les respostes, sinó confiar que, fins i tot enmig de la foscor, sempre hi ha un camí cap a la llum.