Lluís Bonet Armengol, fill, germà, tiet, avi-tiet, capellà, rector… i amic. Lluís Bonet era l’amic del meu tiet Joan Escales. Un bon amic. Havien trobat, l’un en l’altre, el company de fe, confident, còmplice en pregàries, celebracions i pensaments. La devoció espiritual i la dedicació eclesial els agermanava tant com l’estima per la natura. D’Enviny, bressol del Joan al Pallars, el meu tiet baixava a Barcelona cada any per concelebrar amb el Lluís el dia 2 de febrer la missa de la candelera a la cripta de la Sagrada Família, una tradició que ara els amics i fills d’Enviny continuen podent celebrar amb Josep Maria Fisa.
Recordo el dia que el Lluís ens va acompanyar a familiars i amics a descobrir la basílica. Va ser el dia que jo, alçant el cap amunt, vaig preguntar-me: i això, qui ho fa? La resposta va quedar en el llibre Sagrada Família: el dia a dia rere la bastida. En el recorregut d’aquella visita, al costat de l’entrada des de la façana del Naixement, a l’esquerra, el Lluís va fer una parada ben especial al davant del vitrall de Sant Jaume Hilari: “Aquí teniu el vostre sant”, ens va dir als qui som família d’aquest germà de la Salle, primer màrtir de la guerra civil. En aquell moment, ningú sabia que un preciós llibre recolliria tota la investigació personal de Lluís Bonet sobre cada vitrall que tanta vida i personalitat aporten al temple.
Ser fill i germà d’arquitectes que han dirigit la construcció de la Sagrada Família el connectava intensament i emocionalment amb l’obra. Era el millor guia que es podia tenir. Qualsevol dubte sobre Gaudí i la simbologia que acompanya el seu treball sempre trobava resposta del Lluís, en persona, per telèfon o en el WhatsApp, on romanen encara intercanvis de converses, fotografies compartides i felicitacions de sant, de Nadal… M’ha quedat per compartir-li fotos amb la seva cunyada, la soprano Hélène Bonet-Giraudier, a qui vaig conèixer fa uns dies a París.
Al jardí de l’Schola Cantorum, d’on havia estat professor el germà del Lluís, el músic Narcís Bonet, vam parlar d’ell i del seu llibre dels vitralls. En el fer del Lluís s’intuïa l’empremta de la seva educació, de la seva família, els valors de la infància: l’estima pel país, per la llengua, per la muntanya. L’amor als pares. La serenor, l’escolta, la curiositat i el pensament en tanta gent com coneixia han fet camí amb aquest home bo que deixa el cos a la ciència i l’afecte a tots els qui el vàrem tenir a prop.
Vaig conduir al seu costat en un viatge de Barcelona a Enviny, on el Lluís va voler participar en el record de l’amic Joan en el primer aniversari de la seva mort. Un camí cap al Pallars de tres hores de conversa pausada, serena, maca, profunda, de repàs de la seva vida, d’excursions a la muntanya, d’estades a Mallorca, de l’amistat, dels vincles entre les persones… Era molt fàcil i agradable estar al seu costat, conversar i aprendre, sempre!
El vaig visitar per Nadal. Només obrir la porta de la residència, el vaig trobar, en la cadira de rodes, amb els ulls atents a qui entrava i sortia. Era la seva manera de socialitzar més, vaig pensar, en veure’l tan present allà al vestíbul. El vaig abraçar i de seguit em va treure, de sota d’una manteta que portava sobre les cames, un llibre: Mi Gaudí: la biografía escrita por sus amigos. Un llibre de Chiara Curti, “excel·lent”, em va dir. Després em va voler ensenyar el naixement. “Mira, vine, encén el llum.” I, mentre m’anava assenyalant les recreacions del pessebre, jo veia il·lusió en els seus ulls, l’alegria de compartir, de transmetre, d’explicar allò petit que fa engrandir l’ànima.
Pot ser que a hores d’ara, aquesta ànima s’hagi retrobat amb la del seu pare, la mare, germans, i amb la del bon amic Joan. Amistats que donen pas a nous afectes de gent amable i senzilla com el Lluís, com Pere Casaldàliga, una valuosa conjunció de grans referents d’humanitat feta d’afinitats harmonioses, que al cel ens esperen.