L’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella acollirà aquest diumenge 12 de juliol, a les 18 h, l’ordenació diaconal de Carlos Steve Rosas Portela, que rebrà l’orde per imposició de mans del bisbe d’Urgell, Mons. Josep-Lluís Serrano. Serà precisament en el cor de la parròquia que l’ha acollit, on el jove seminarista porta ja temps servint dia a dia, i on ara viurà un dels moments més decisius del seu camí cap al sacerdoci.
En Carlos va néixer i créixer a Bogotà, en una família profundament catòlica i practicant on la pregària diària, la missa dominical i el rosari en família van sembrar, des de ben petit, una estima viva per Jesucrist i per l’Església. Sentint la crida del Senyor, va entrar primer a la vida religiosa com a franciscà caputxí, on va viure anys que recorda com “de gràcia immensa“. Però el discerniment el va portar per un altre camí: el sacerdoci. L’any 2019 va arribar a la diòcesi d’Urgell, que descriu com a “petita però plena de vida, de muntanyes imponents i de gent senzilla i acollidora”, on des de llavors s’ha format al Seminari i ha anat descobrint, pas a pas, la bellesa d’estar acollit enmig de la família de l’Església diocesana.
Actualment es troba en l’etapa pastoral, servint a la parròquia de Sant Esteve i col·laborant en l’acompanyament a les residències, alhora que exerceix com a professor de religió a l’Escola Andorrana d’Ordino amb alumnes de 1r i 2n d’ESO. Aquesta presència a l’aula la viu com una autèntica missió evangelitzadora: “No només transmeto coneixements, sinó que intento acompanyar els joves en la seva recerca de sentit, en una etapa vital en què molts es pregunten què val realment la pena”, explica, tot confessant la seva admiració pels professors i professores que dia a dia sostenen aquesta tasca.
“No només transmeto coneixements, sinó que intento acompanyar els joves en la seva recerca de sentit, en una etapa vital en què molts es pregunten què val realment la pena”
De cara a l’ordenació que rebrà aquest diumenge, en Carlos parla d’un pas “profund i decisiu” en la seva resposta al Senyor: no un simple grau més en el camí cap al presbiterat, sinó una configuració específica amb Crist Servidor, cridat a posar-se al servei. “Ho visc amb una pau profunda i, alhora, amb una santa inquietud”, confessa, i recorda la pregària que repeteix sovint: “Senyor, que sigui jo qui et serveixi en els més petits, en els joves, en els ancians i en els qui estan sols.”
Preguntat pels trets que ha de tenir avui l’evangelització a l’Església d’Urgell, assenyala la necessitat de “ser olor d’ovella”, de sortir i fer-se present allà on la gent viu els seus reptes, de treballar en equip amb els germans, i de comunicar l’Evangeli amb una “creativitat fidel” als temps actuals.
“En la fragilitat és on Déu acostuma a fer les coses grans.” És aquesta convicció —que la petitesa no és obstacle sinó terreny fèrtil— on es reconeix tot el seu camí: el d’un jove que va deixar un convent per trobar, entre les muntanyes d’Andorra, la forma concreta de la seva vocació.
Diumenge, aquest camí farà un pas més amb l’ordenació diaconal, configurant-se com a servidor de la Paraula, fidel a allò que ell mateix defineix com l’essència de tota tasca pastoral: “Acompanyament personalitzat, especialment dels joves i de les famílies.”