El diumenge 1 de juny a la tarda, Mn. Miquel Barcos va rebre l’ordenació sacerdotal de mans de l’arquebisbe, Joan Planellas, a l’església de la Transfiguració del Senyor de la vila de Vimbodí. El nou prevere de l’arquebisbat de Tarragona ha conreat diversos camps com la docència i la psicologia

Com viu les primeres sensacions després de rebre el ministeri ordenat?

Visc aquests dies amb joia, expectació i atenció…

Joia, perquè sóc conscient que he rebut un do molt gran, sempre immerescut, que com afirma sant Pau, aquesta vocació santa a la que el Senyor ens ha cridat no ha estat en virtut de les nostres bones obres, sinó per la gràcia que ens ha concedit en Jesucrist.

Expectació, perquè vaig descobrint dia rere dia la novetat d’aquest ministeri. Una cosa és la comprensió del que saps, per la raó i per la fe, del que això suposa, i una altra cosa és encarnar en la teva persona aquest do, que és configuració amb Jesucrist, Cap i Pastor. Tanmateix, ens trobem davant d’un misteri que mai podrem abastar, que sobrepassa els límits de la nostra comprensió. Per una altra banda, aquesta consagració rebuda és obrada per l’Esperit Sant a través de la mateixa ordenació sacramental. No obstant això, cada prevere ha de posar les seves peculiaritats, virtuts, intuïcions, i actituds concretes. El model a imitar és Jesuctrist, Cap i Pastor de l’Església. Al capdavall, és el joc entre la gràcia de Déu i la cooperació de la nostra naturalesa humana.

Atenció, en el sentit d’estar atent a allò que Déu em demana a través dels esdeveniments, dels fets concrets i de la relació amb les persones. Respecte a les “sensacions” que visc després d’haver rebut el ministeri, sembla que tot és nou. Puc dir que en aquestes primers dies visc “com un nen amb sabates noves”. Aquesta atenció la procuro lligar a l’amor, estar atent als altres per viure descentrat de mi mateix, la qual cosa sempre suposa un repte. Amb la novetat del sagrament que he rebut, puc afirmar que aquesta atenció és nodrida pel do de l’Eucaristia que ens fa “obrir el ulls” com als deixebles d’Emmaús.

La cerimònia de l’ordenació a Vimbodí, i no a la catedral…

Sí, la resposta és molt senzilla, l’arquebisbe em va donar a escollir. Després de discernir, vaig pensar que la millor opció era de celebrar-la a Vimbodí, ja que facilitava l’assistència de la meva mare, que actualment té 94 anys, i també suposa una deferència per la parròquia de Vimbodí i pel conjunt de parròquies que configuren la nostra Unitat Pastoral de l’Espluga de Francolí. Al darrere, hi ha els 10 anys viscuts aquí a Vimbodí en els quals he servit com a diaca en el ministeri diaconal.

Com ha arribat al sacerdoci ja en plena maduresa?

Com diu la dita popular: “el que és bo es fa esperar”. En aquest itinerari de fe, m’adono que la iniciativa ha estat sempre del Senyor, que m’ha obert camins i ha posat davant meu aquelles persones i comunitats concretes sense les quals continuaria caminant a les fosques. En el meu cas, aquesta set de Déu es va iniciar quan em vaig preparar per rebre el sagrament de la confirmació, era en aquell temps que vivia a Castelló de la Plana. Des de llavors, sempre he estat lligat a la meva parròquia i a la meva diòcesi. De jove, l’experiència de formar part d’un grup de pregària m’ha ajudat molt, a l’hora de compartir la fe i d’adquirir un compromís: animant els cants de la litúrgia o bé essent catequista. L’experiència de vida fraterna viscuda en comunitat també ha estat un pilar important. El 1990 vaig iniciar la vida comunitària a la Casa Diocesana d’Espiritualitat de Betxí, a la meva estimada diòcesi de Sogorg-Castelló. Aquesta tasca com a administrador em va obrir una perspectiva molt àmplia, de conèixer diferents grups eclesials, moviments, carismes, etc. Aquesta experiència humana i espiritual em va ajudar a tocar de peus a terra. Van ser deu anys molts intensos que abastava des de l’acolliment del grups, la neteja, la cuina, el jardí, fins a l’economia, l’apostolat, etc. Posteriorment, vaig ser cridat a ajudar a la Secretaria Particular del bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, el qual em va proposar per al diaconat. Després seguiren els anys d’estudis de Teologia a l’Ateneu Universitari Sant Pacià que m’obriren horitzons i m’ajudaren a clarificar la meva vocació. Finalment, aquests tretze anys de servei diaconal m’han ajudat a estimar més l’Església i a aprofundir en l’experiència de la pregària, tan essencial per restar unit al Senyor i als germans.    

En el seu recorregut ha conreat diferents camps i localitzacions. Què el va portar a Tarragona?

Jo diria que a l’arxidiòcesi de Tarragona m’ha portat la mateixa Providència de Déu, a través de l’arquebisbe emèrit Jaume Pujol, que el 2014 em va proposar de venir a la comarca de la Conca per exercir el ministeri diaconal i em va acollir de manera amatent com a pastor. En aquell temps em vaig sentir empès a iniciar una nova etapa de renovació tot cercant de servir al Senyor amb més ardor. 

És llicenciat en psicologia. És aplicable a la pastoral?

Com a ciència, la psicologia és una bona eina per conèixer l’home. Com a pastors i evangelitzadors és important saber acollir les persones en la seva realitat, en els seus interrogants, angoixes, anhels… i la psicologia pot ajudar-nos i ensenyar-nos a saber escoltar, a tenir empatia, a saber mirar el rostre de les persones que passen moments de tribulació, de dol, de prova, etc. En aquest sentit, si l’Església és un “hospital de campanya” la psicologia també té un paper important en l’autoconeixement i en el descobriment de la dimensió espiritual de l’home.  En aquest context, alguns psiquiatres actuals ens han mostrat que l’home postmodern pateix “la síndrome d’inseguretat”, un estat d’angoixa malaltís, de desequilibri, de depressió, degut al fet que l’home actual ha reprimit la seva dimensió espiritual i, llavors, se sent perdut, desorientat. Normal! Cal guarir el cor de l’home i recuperar amb urgència aquesta dimensió espiritual, que és la presència de Déu en el cor de l’home.    

Va fer vida comunitària a Betxi. És aquest un model traslladable a les UPA?

En el sentit de viure la comunió i la unitat, sí. En les UPA tots hem de treballar amb comunió, cadascú des de la seva vocació i carisma: laics, religiosos, preveres, matrimonis, cèlibes, etc. Viure la unitat en la diversitat. Amb el desig de compartir la vida, sabent que ens reuneix l’amor del Crist. I cada membre, cada persona forma part d’aquesta vida d’unitat que és el Cos de Crist, en què hi som tots.

Què cal treballar per reeixir en la sinodalitat?

Un fonament essencial per fer realitat la sinodalitat és viure la fraternitat. Com afirma el nostre arquebisbe Joan Planellas: “L’Església hauria d’esdevenir enmig d’aquest món la llar de la fraternitat cristiana.” En la seva darrera exhortació pastoral Mons. Planellas ens recorda que és important oferir a la societat aquest ambient de família que viu la presència de Jesús enmig de la comunitat reunida, que és capaç de perdonar, d’estimar i de viure la comunió. És així com els creients podem esdevenir pelegrins d’esperança: acollint i acompanyant les persones, estar atents a les necessitats reals de l’home.

Just abans de la seva ordenació arriba un nou Papa. Quina valoració en fa?

La valoració que en faig és molt positiva. Com alguns han dit, crec que encetem un temps de continuïtat amb el pontificat portat a terme pel papa Francesc, i ensems encetem també un temps nou de progrés davant els nous reptes que ens planteja el canvi d’època que estem vivint: el desenvolupament de la intel·ligència artificial, les noves tecnologies, les migracions, la globalització, així com els canvis profunds i complexes que afecten el pla polític, econòmic i social del nostre món.

Un altre aspecte que veig important és que l’elecció del papa Lleó XIV ha estat un signe d’unitat i esperança. Ha estat escollit pels 133 cardenals electors en el quart escrutini. Per tant, una elecció àgil i ràpida, això crec que és un signe preclar de la presència de l’Esperit Sant, de la comunió que hi ha hagut entre els cardenals electors.