Barbara Jatta va ser nomenada directora dels Museus Vaticans pel papa Francesc. Això va ser el desembre del 2016, per tant, aviat farà deu anys. Una mostra clara de la voluntat dels darrers pontífexs de posar dones en càrrecs de responsabilitat en la Cúria romana. El 19 d’octubre Barbara Jatta va ser a Barcelona en la inauguració de l’exposició Art sacre italià del segle XX dels Museus Vaticans, la primera col·laboració entre aquesta institució vaticana i el Museu Diocesà de Barcelona. Juntament amb Barbara Jatta van desembarcar a Barcelona altres ambaixadores del “geni femení” vaticà: Raffaella Petrini, presidenta de la Governació del Vaticà; Francesca Boschetti, conservadora de la col·lecció d’Art Modern i Contemporani dels Museus Vaticans, i Rosalia Pagliarani, comissària de l’exposició.
Com valora aquesta col·laboració “històrica” entre el Museu Diocesà de Barcelona i els Museus Vaticans?
Considero que és de la màxima importància que els Museus Vaticans —que fan la funció de museu de la gran diòcesi de Roma, la diòcesi del Papat— estableixin un diàleg amb els museus de les diòcesis locals. Un tret distintiu al llarg dels deu anys de meva direcció ha estat el foment d’un diàleg obert amb tothom —amb institucions globals i museus d’art—, però, en particular, amb els museus diocesans, no només a Itàlia, sinó d’arreu. Aquesta exposició, que arriba al Museu Diocesà de Barcelona —amb el qual hem col·laborat en altres projectes—, és especialment significativa. Com a primera exposició organitzada íntegrament pels Museus Vaticans i dedicada específicament al Museu Diocesà de Barcelona, posa de manifest la gran importància i l’atenció que els Museus Vaticans volen dedicar a aquestes institucions, que són, en cert sentit, les nostres germanes.
“Com a primera exposició organitzada íntegrament pels Museus Vaticans i dedicada específicament al Museu Diocesà de Barcelona, posa de manifest la gran importància i l’atenció que els Museus Vaticans volen dedicar a aquestes institucions, que són, en cert sentit, les nostres germanes”
Què podem veure en aquesta mostra?
Hi ha una vintena d’obres rellevants vinculades a l’espiritualitat cristiana; concretament, a una forma d’espiritualitat arrelada al segle XX, un període marcat per una gran complexitat pel que fa a l’espiritualitat humana, les pressions polítiques i una profunda inquietud existencial. A més, es tracta d’una de les seccions menys conegudes dels Museus Vaticans. Quan la gent pensa en els Museus Vaticans, sol imaginar-se Rafael, Miquel Àngel, grans escultures de l’antiguitat o obres mestres del barroc. Tanmateix, gràcies a sant Pau VI, aquesta col·lecció es va crear als Museus Vaticans el 1973. Va començar amb un nucli inicial d’obres que, des d’aleshores, s’ha ampliat considerablement gràcies a la tasca dels seus conservadors; especialment la de l’actual, Francesca Boschetti, que ha estat clau en el desenvolupament i l’ampliació —deu vegades més gran— de la col·lecció. Avui dia, podem explorar la naturalesa de l’espiritualitat tal com es va manifestar al segle XX i com continua present al segle XXI.
Què han significat per a vostè, a nivell personal i professional, aquests deu anys al capdavant dels Museus Vaticans?
És una tasca molt exigent. Jo procedia d’una realitat molt petita, com era la de la Biblioteca Vaticana, quan gràcies al papa Francesc vaig ser nomenada directora dels Museus Vaticans. A l’inici va ser una mica de xoc pel fet d’haver-me d’ocupar d’una de les col·leccions més imponents d’arreu del món, amb una plantilla nombrosa i tota mena de projectes interdisciplinaris. Hi ha col·leccions molt diverses; àmbits en els quals, per ser sincera, no tinc una experiència professional o de conservació específica. Ara bé, després de deu anys, conec la gent, les col·leccions, el museu i la seva dinàmica interna; em sento molt més còmoda, tot i que han estat anys complicats. Hem viscut la pandèmia, la malaltia i —malauradament— la mort del papa Francesc, una figura molt estimada; hem viscut un conclave, un Jubileu i la meravellosa elecció del papa Lleó. Hi ha un esperit renovat al voltant d’aquest Pontífex, que avui ens protegeix i ens dona suport, fomentant una gran sensibilitat envers l’art, la història i la nostra tradició cultural, espiritual i artística, cosa que constitueix, en essència, la nostra missió. Així doncs, en conjunt, diria que les coses van bé.
Com valora la confiança dels papes Francesc i Lleó envers les dones?
El papa Francesc ha prestat, sens dubte, una atenció especial al paper de la dona dins la Cúria —tot i que no necessàriament dins l’Església en el seu conjunt, ja que les dones, les religioses i les laiques com nosaltres ja hi teníem funcions—, donant a aquest paper més força i rellevància. El meu propi nomenament va ser totalment inesperat. Aleshores tenia deu anys menys i, com a laica —esposa i mare—, el meu nomenament va obrir moltes portes. Avui dia, a la Biblioteca Vaticana i en altres institucions i dicasteris de la Cúria Romana, moltes dones ocupen càrrecs directius d’alt nivell. És evident que la Cúria ha integrat aquesta realitat, i nosaltres n’hem passat a ser una part essencial; això ha estat gràcies al papa Francesc, però també al papa Lleó —d’una manera diferent, ja que cadascú té el seu estil i caràcter propis—, gràcies al seu suport al que el papa Francesc va anomenar el “geni femení”.
“A la Biblioteca Vaticana i en altres institucions i dicasteris de la Cúria Romana, moltes dones ocupen càrrecs directius d’alt nivell”
Com es fa evident avui dia el diàleg fe-art?
És la nostra tasca. És evident que, des de l’edat mitjana fins als nostres dies, ha existit una estreta relació entre l’art i la fe. Aquest vincle va definir les grans fites artístiques de l’època medieval —pensem en Giotto o en tants altres artistes menys coneguts d’aquell període— i va cobrar encara més rellevància durant el gran Renaixement i el Barroc, amb figures com Miquel Àngel, Rafael i molts d’altres, les obres dels quals formen part de les col·leccions del Vaticà. Aquesta exposició al Museu Diocesà de Barcelona posa en relleu un moment històric concret en què el papa Pau VI —un Pontífex il·lustrat i refinat, molt atent a les noves formes de llenguatge visual— va impulsar la creació de la col·lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, que va situar deliberadament entre dos pilars fonamentals de la nostra tradició figurativa i espiritual: les Estances de Rafael i la Capella Sixtina. La selecció de vint obres que podem veure al Museu Diocesà de Barcelona demostren com —fins i tot ben entrats els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle XX— els artistes van ser capaços de representar el sagrat i la nostra fe d’una manera veritablement impactant i trencadora. Tot plegat ens recorda aquella idea que una sola imatge pot valer molt més que mil paraules.
“Pau VI va impulsar la creació de la col·lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, que va situar deliberadament entre dos pilars fonamentals de la nostra tradició figurativa i espiritual: les Estances de Rafael i la Capella Sixtina”
L’evolució de la Sagrada Família, que vostè ha visitat en diferents ocasions —la darrera aquest mateix 19 d’octubre—, com s’observa des dels Museus Vaticans?
La Sagrada Família és indret concebut per Gaudí i que encara avui s’està acabant de construir. Esdevé un espai on la representació de l’invisible troba expressió; un procés que, per la seva continuïtat, recorda la basílica de Sant Pere, la construcció de la qual també es va allargar durant molts anys i on encara avui hi continuen les obres (sense anar més lluny, l’any passat vam encarregar un nou Via Crucis per a Sant Pere). Des del punt de vista arquitectònic, la Sagrada Família funciona d’una manera semblant. L’únic perill que hi veig és que es converteixi en un museu; no s’ha de perdre mai de vista que es tracta d’un espai consagrat al Senyor, destinat a finalitats espirituals. No s’ha d’oblidar mai aquest propòsit fonamental, ja que no és un museu.