L’any passat, quan tancàvem el curs, a Catalunya Cristiana, ens apropàvem, a través de l’obra teatral Un home per a l’eternitat, als dubtes del jove Richard Rich davant la proposta de Tomàs More de lliurar-se a la noble tasca de ser mestre. “—I qui ho sabria? —Tu, els teus alumnes, els teus amics… Déu. No és mal públic aquest.” En acabar aquest nou any acadèmic, quan la fatiga torna a rondar les pissarres, val la pena adreçar la mirada cap l’altre extrem de la vida docent. Què passa quan els anys transcorren, els ideals es quartegen i el mestre ha de mirar-se al mirall? És un sacsejada que no és exclusiva de la vocació docent, sinó que colpeja qualsevol que examini el sentit de la seva pròpia vida professional. Per respondre aquesta pregunta, convé endinsar-se en les aules de St. Benedict i glossar la figura del professor William Hundert a la magnífica pel·lícula El club dels emperadors.
Hundert encarna el professor d’Història la vida del qual es confon amb la seva assignatura. No és un buròcrata de l’ensenyament; té un estil, una litúrgia i una fidelitat irrompible a la seva vocació. Ho veiem a l’inici de cada curs: els alumnes entren ordenadament i ell fa llegir un dels novells la inscripció de la paret sobre Shutruk-Nahhunte, un rei superb el nom del qual ningú no recorda perquè no tenia llegat moral. Hundert contraposa aquest oblit a la immortalitat de figures com Sòcrates o Plató, gegants que van perviure precisament per la seva altura ètica. Inicia les classes no per omplir expedients, sinó per esculpir el caràcter. Sap com procedir perquè creu fermament que la història és el motlle dels homes del demà.
Al cor de l’aula es lliura una tensió diària que tot docent reconeix: l’equilibri entre el rigor acadèmic i la proximitat personal. Hundert és estricte i exigeix excel·lència, però la seva rigidesa no és freda. En una meravellosa escena, el veiem saltar-se el guió de la seva pròpia formalitat per jugar a pilota amb els alumnes al pati; és ell mateix el qui, contagiat per l’entusiasme del joc, colpeja la pilota que acaba trencant el vidre del cotxe del director. Docent i alumne mantindran aquella anècdota com el record d’una relació única creada a l’aula. Així combina la solemnitat de l’educació amb l’acollida compassiva. Entén que l’aula és un refugi, no un tribunal.
Però el professor de St. Benedict és un home corrent que també comet errors greus, i aquí rau la seva grandesa cinematogràfica i humana. Hundert cau en dues temptacions molt habituals en la trinxera educativa. La primera és la decepció institucional: després de la mort del seu amic i antic director, Hundert ambiciona legítimament succeir-lo. La institució, però, li gira l’esquena: les seves maneres tradicionals, pròpies de la “vella escola”, són postergades davant l’arribada d’un nou director molt més innovador i adaptat als nous temps, que resulta ser, paradoxalment, un antic alumne seu. És el regust amarg de la política escolar i del desgast provocat per les lògiques de l’èxit institucional.
La segona temptació és el favoritisme messiànic. Hundert aposta cegament per Sedgweick Bell, el fill rebel d’un senador, creient que ell pot “salvar-lo”. En aquesta fixació superba per modelar l’alumne difícil, comet una injustícia flagrant: altera les notes per incloure’l en el cèlebre concurs de “Senyor Juli Cèsar”, i deixa fora Martin Blythe, l’alumne discret, humil i silenciós que s’havia guanyat el lloc legítimament. L’error de Hundert no és només metodològic; és un oblit del proïsme invisible.
Els avatars i les derrotes de la professió —constatar anys després que Sedgewick continua sent un trampós sense escrúpols que aspira ara a convertir-se en senador— enfonsen Hundert en una profunda crisi. Ha valgut la pena? El guió, però, ens regala una escena de redempció total. Als compassos finals veiem entrar en l’aula un nou alumne. És el fill de Martin Blythe, aquell estudiant discret al qual Hundert va perjudicar en el passat. Blythe no guarda rancúnia; al contrari, confia el més preuat que té, el seu mateix fill, al vell mestre. Hundert, commogut, se situa novament exactament com va fer dècades enrere, manant-los llegir la mateixa inscripció sobre Shutruk-Nahhunte i la importància de deixar un llegat moral.
En el tancament d’aquest curs, sempre és bo fer examen de consciència. Un altre gran mestre, aquest no cinematogràfic, sinó tristament mort enguany, Raül Adames, sempre ens animava, als joves professors, a no oblidar l’enorme responsabilitat que assumim diàriament a l’aula: la certesa que, amb els nostres actes, podem edificar o destruir. Malgrat les nostres equivocacions, de les injustícies que cometem sense voler i de les decepcions institucionals del dia a dia, el fruit últim de la nostra dedicació descansa en una altra banda. Al final, quan un alumne oblidat ens confia el futur, comprenem que Algú ha custodiat el nostre treball. Tornarem a començar la classe i Déu continuarà mirant.