A l’homilia de la missa d’inici de curs, el bisbe David Abadías va citar Fulton J. Sheen, arquebisbe nord-americà recentment beatificat. Sheen, va ser un influencer catòlic abans de les xarxes socials amb milions d’oients i espectadors,
Fa temps que hi penso. Quan navego per les xarxes, l’algoritme m’omple la pantalla de predicadors i sovint em fan desconfiar. Com saber si les seves paraules m’acosten a Crist? Com distingir un testimoni d’un fals profeta, la veritat d’una mitja veritat, la fidelitat a l’Evangeli d’un rigorisme moral sense amor cristià?
Expliquen que, en rebre un premi Emmy, Sheen va agrair-lo als seus quatre guionistes: «Mateu, Marc, Lluc i Joan.» Brillant i al clau.
Més endavant, el cardenal Tagle va recordar, a l’homilia de la seva beatificació, que Pius XII li havia preguntat quantes conversions havia aconseguit. Sheen va respondre que no les comptava per no creure que fossin mèrit seu. Es veia només com un porter que acompanyava fins a la porta oberta de la casa de Déu.
Heus aquí l’avís per a navegants: en temps de xarxes socials, lideratges carismàtics i narcisisme espiritual, no podem confondre el servei amb l’aparador ni l’anunci de l’Evangeli amb la promoció personal. El criteri no és quants seguidors acumulen sinó cap a qui ens condueixen. No tota popularitat és profecia ni tot discurs sobre Déu ens porta a Crist. Els testimonis són signes, no destinacions.
Una porta compleix la seva missió quan permet entrar, no quan obliga tothom a quedar-s’hi mirant-la.