Ens trobem a la part superior de la columnata esquerra de Bernini, molt a prop de la façana de la gran basílica de Sant Pere; una llarga terrassa des d’on els periodistes transmeten el darrer adéu al papa Francesc, realitzat durant la santa missa del seu funeral, durant un matí radiant, en què ha estat proclamada una homilia que ha omplert la plaça de Sant Pere d’aplaudiments i entusiasme.

La vista des d’aquest angle que toca amb la gran façana de Sant Pere és espectacular, per fer fotos i fer vídeos, però també per contemplar l’espai totalment ple de pelegrins i la vida i l’obra del Pastor que va guiar l’Església aquests darrers anys, que adquireix dimensions d’art i de santedat tan immenses com la que s’expressa en aquest indret tan estimat per Roma. L’obra del Papa Francesc va abraçar en relativament poc temps una quantitat de desafiaments pastorals difícils d’enumerar.

Des de l’alçada la mirada es dirigeix ​​cap a la finestra on per primera vegada va aparèixer la seva figura, el 13 de març del 2013, beneint el poble de Roma.

Es va definir com aquell que venia des de l’extrem del món, el primer Papa de les Amèriques, demanant que resessin per ell. El seu papat es va caracteritzar per aquest amor cap als confins i perifèries que es va tornar un exercici d’esperança.

Solia dir que la veritable solució als problemes era sortir a les perifèries, ajudar els més pobres, buscar la justícia social, ficar-se a la vida, aquest va ser el missatge de Francesc, que va morir a la seva residència del Vaticà als 88 anys.

La pràctica de la proximitat, la compassió i la tendresa eren la clau perquè ressonés la paraula de l’Evangeli a la vida quotidiana. Considerava que els mals que pateixen les diverses realitats eclesials tenen la seva arrel en el narcisisme, en replegar-se contínuament sobre els propis problemes, la qual cosa anomenava mundanitat espiritual.

Durant la pandèmia un dels moments més emblemàtics va ser la seva pregària extraordinària a la plaça de Sant Pere el 27 de març del 2020, on, sota la pluja i en una plaça buida, va instar el món a confiar en Déu enmig de la crisi, la vulnerabilitat humana i la necessitat de remar junts a la mateixa barca, recordant que la fe i la unitat són essencials en temps difícils.

L’evangeli de la missa del seu funeral ha posat en relleu allò que serà la tasca de tots els papes: pasturar les ovelles de Crist en el camí de l’amor. La decisió de triar el nom de Francesc era programa del seu pontificat, desitjós de ser proper a tothom. Ha estat un Papa al mig de la gent.

Va il·luminar els problemes del nostre temps amb un llenguatge ric d’imaginació, que va anomenar com un canvi d’època. El seu missatge va arribar al cor de la gent de manera directa. L’alegria de l’Evangeli i la condició que l’església sigui una cada per a tots, un hospital de campanya, que guarís les ferides de cada home, ha estat fil conductor del seu pontificat.

El seu primer viatge a Lampedusa va evidenciar el seu amor pels emigrants. Va subratllar que Déu mai no es cansa de perdonar, la misericòrdia i l’alegria de l’Evangeli van ser les seves paraules clau. Va anteposar a la cultura del descart la de la trobada. Nadia se salva sol.

Amb l’encíclica Laudato si va instar a tenir cura de la creació. Va rebutjar les guerres d’aquests temps. Són derrota de la humanitat, només destrucció d’hospitals i d’escoles.

Ara des de la finestra del Cel, tots demanem al papa Francesc que resi per l’Església i la beneeixi, tal com ell solia demanar-ho al poble de Déu cada cop que el trobava en els seus discursos i ensenyaments.

Sens dubte que el Papa de les perifèries, dels pobres i els immigrants, de la proximitat, de l’Església en sortida, de l’alegria de l’Evangeli, i de l’ecologia i la cura de la creació, es perpetuarà a la memòria de tota la família humana amb el gest de la benedicció, el seu darrer gest, que va fer a la plaça de Sant Pere el dia.

Així ens va donar el darrer adéu, en ple moment d’alegria pasqual, no sense haver-nos regalat aquest jubileu que ens convida a mirar l’horitzó amb el cor ple d’esperança.