Aporofòbia és l’actitud de menyspreu, rebuig i odi envers les persones pobres. No és el mateix que la xenofòbia (rebuig als estrangers) i tampoc que el racisme (menyspreu a las persones d’altres races).
Hi ha ocasions en què rebem amb els braços oberts els estrangers rics o els esportistes d’altres races, i alhora rebutgem les persones pobres, fins i tot de la nostra família. Les veiem com un destorb, una amenaça al nostre benestar, o com un recordatori que ens pot sobrevenir una desgràcia i acabar en el fracàs social. Ens fa por la pobresa i veiem el pobre com algú que ens complica la vida, que no té res a aportar al món, que és un món d’intercanvi comercial i de favors.
La filòsofa Adela Cortina, que és qui va inventar la paraula, insisteix que no només hi ha pobres en el terreny econòmic, sinó també en altres àmbits: l’infant que pateix assetjament escolar, la malalta mental a qui tothom deixa de banda, l’addicte que no aconsegueix sortir de l’addicció, etc. Tenim aporofòbia davant d’aquells que suposadament no poden oferir res a canvi. La pateixen els últims dels últims en un món on només vals si tens alguna cosa que pugui interessar els altres, ja siguin diners, favors, vots o el que sigui. Les conseqüències per a la víctima de l’aporofòbia són desastroses: la marginació, l’exclusió, la invisibilitat. En casos extrems, agressions i fins i tot l’assassinat (a Barcelona va haver-hi fa anys el cas d’una persona que dormia al carrer i que uns descerebrats van cremar).
L’aporofòbia és una xacra que cal eliminar de les nostres vides fomentant l’empatia i la solidaritat, que són actituds que ens humanitzen. Podem superar aquesta tendència que tots tenim si mirem l’altre com el pròxim, com el germà, com l’altre jo, i no com algú de qui podem obtenir un benefici.