La catequesi especial va néixer fa 40 anys a l’arxiprestat de Terrassa gràcies a la inquietud de diversos catequistes per acompanyar i ajudar a viure l’amor de Déu als infants discapacitats. Entre ells s’hi compten Gaspar Ortí, ja mort, i la seva esposa Anna M. Salvador, que ha estat la continuadora i responsable juntament amb altres catequistes. Des de l’any 1985 són molts els infants i adolescents discapacitats que dissabte rere dissabte han fet l’experiència de la fe en un entorn adequat i amb uns elements pedagògics adaptats a la seva realitat. El dissabte 8 de febrer un bon nombre d’ells i les famílies s’aplegaren a la parròquia de Sant Cristòfol de Terrassa per donar-ne gràcies a Déu. La missa va ser presidida pel bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, que va confirmar dos catequitzants. Van concelebrar un grup de preveres que han estat i són els consiliaris, el delegat de catequesi i l’iniciador entusiasmat d’aquesta actual catequesi, Mn. LLuís Bonet.

Fa 40 anys, juntament amb el seu marit, van impulsar la catequesi especial. D’on sorgia la preocupació i necessitat?

Va ser una tasca en què intervingueren moltes persones. La petició que feien els pares a les parròquies perquè els seus fills poguessin rebre la Comunió va fer que Mn. Lluís Bonet, Mn. Andreu Pasqual i Mn. Robert Valls, al davant d’un grup de laics encapçalats per Montserrat Boada i Gaspar Ortí, obrissin nous camins després que els predecessors, el pare Josep M. Segura, escolapi, i Josep M. Jarque fossin els impulsors d’aquesta catequesi aquí a Terrassa (1964- 1973). Juntament amb ells ens vàrem anar incorporant altres persones.

Quines són les claus per adaptar la catequesi als infants amb discapacitat?

La clau més important és oferir l’amor immens de Déu envers aquestes persones preferides de Jesucrist. L’objectiu i funció de la catequesi no és principalment comunicar un saber, donar un contingut, sinó comunicar una experiència de Déu. També és veritat que els continguts s’han adaptat a les característiques dels infants tenint present la pedagogia actual.

Com és la vivència de Déu dels infants amb discapacitat?

Molts d’ells poden fer una adhesió voluntària i personal a Déu des de la senzillesa evangèlica dels més petits. Manifesten una manera de fer enriquida per uns valors de forta amistat, respecte els uns dels altres, el saber compartir, escoltar i atendre necessitats, tot dins la seva especificitat però en profunditat, de forma que poden plantejar-nos un camí de renovació personal a nosaltres pel seu testimoniatge.

Quina valoració fa del temps transcorregut? Ha canviat la visió social de les persones amb discapacitat?

Hem de reconèixer que amb el pas dels anys cada vegada s’ha anat prenent més consciència d’aquests infants i la seva acceptació social ha anat creixent. La societat pren percepció que són persones amb la mateixa dignitat que totes les altres. Tenen el dret de descobrir i experimentar que són estimats per Déu, poden tenir una experiència privilegiada d’Ell i que el seu desenvolupament els fa sentir-se valorats, acceptats, protegits i estimats. La nostra missió com a Església continua sent la mateixa: acompanyar-los, ajudar-los en el seu creixement com a fills de Déu. És una tasca que ens omple de satisfacció i ens sentim instruments en mans de Déu, que mostra la seva predilecció pels més petits i vulnerables.