Hem viscut un dels misteris més importants per a qualsevol cristià: el naixement del Fill de Déu, aquell que es fa nen petit, necessitat de tot. Llavors em ve al cap la figura bíblica dels anawim. Normalment, a la Bíblia fa referència als pobres. No només des d’un punt de vista econòmic; sinó també aquells que se senten necessitats i, consegüentment, posen la confiança en Jahvé; els que saben que la seva única i veritable riquesa és Déu i, per això, s’hi abandonen.
Això m’ha donat peu a pensar que, en realitat, Jesús va venir a aquest món com un anawim. Sí, possiblement, com un pobre des del punt de vista econòmic, la seva família no era rica; però també com aquell que, millor que ningú, ha posat la seva confiança i la seva esperança en Déu Pare, essent totalment conscient que la seva única i veritable riquesa és Ell.
A partir d’aquí podem confrontar-nos amb la nostra vida, tant pel que fa a la nostra relació amb Déu com amb els altres: veritablement Déu és la meva principal riquesa i poso en Ell tota la meva confiança? Em mostro humil amb els altres?
Potser, aquesta darrera paraula requereixi una mica d’explicació, perquè molts cops és mal entesa. La humilitat no té res a veure amb la submissió o el sotmetiment, sinó més aviat amb tenir els peus ben assentats al terra. Consegüentment, podem dir que es refereix a qui coneix prou les seves febleses i fortaleses, amb la qual cosa no mira ningú de dalt a baix, perquè se sap necessitat i, a més, posa al servei dels altres les seves habilitats i capacitats.
Estarem disposats a viure enguany com els anawim?