Amèlia de Juan va néixer a Terrassa i és diplomada en Treball Social. A més, és experta en coordinació d’equips i compta amb un postgrau en Lideratge al Servei de les Persones. La seva trajectòria professional ha estat estretament vinculada a Càritas. Va iniciar la seva carrera a Càritas Diocesana de Barcelona i, després de la divisió de les diòcesis, va treballar durant quatre anys a Càritas Diocesana de Terrassa. Des de l’any 2018, ha tornat a formar part de Barcelona. En total, fa 34 anys que està vinculada professionalment a Càritas. En l’àmbit personal, és casada i mare d’una filla.
Amèlia, després de tants anys acompanyant persones en situació de vulnerabilitat, què és el que més ha après d’elles? Que les persones que acompanyem tenen un coratge i una força que les anima a sortir de la situació en la qual es troben, malgrat que necessiten suport per fer-ho. Demanar ajuda no és fàcil, i hem de ser molt respectuosos quan les acompanyem. Per sobre de tot hem de veure-les amb totes les seves potencialitats, amb tota la seva dignitat i en totes les seves dimensions: formativa, econòmica laboral, emocional, relacional i també espiritual. Acompanyar persones m’ha ajudat a ser tolerant, a mirar-les com a germans i germanes i a valorar les possibilitats abans que les debilitats.
La Memòria 2025 mostra que Càritas Barcelona va atendre 27.843 llars. Quina és la realitat que més us preocupa avui?
La memòria ens explica que, malgrat el creixement econòmic, no es produeix una major redistribució de la riquesa, i tampoc una millora de les condicions de vida. Com recull el darrer informe FOESSA tenim una societat en que moltes persones viuen a la corda fluixa, i qualsevol circumstància adversa les pot fer caure en l’exclusió.
Viure a la nostra arxidiòcesi suposa haver de fer front a despeses molt elevades relacionades amb l’habitatge i, en un context de reducció del poder adquisitiu de les famílies, fa que la situació de moltes de les persones no sigui fàcil.
Les persones que acompanyem tenen tres grans esculls a la nostra arxidiòcesi: la manca d’un habitatge digne, l’atur i els treballs precaris i en molts casos la seva condició de persones estrangeres, que els suposa una dificultat extra.
Pel que fa a l’habitatge, un 75% de les llars que acompanyem no disposa d’un habitatge digne: un 45% viu de relloguer, i un 13% no disposa d’habitatge. Ha crescut el percentatge de persones en situació de carrer 5 punts percentuals en relació amb el 2024, i això ens preocupa.
Si parlem del mercat laboral, 8 de cada 10 persones acompanyades es troben a l’atur o treballen a l’economia submergida, cosa que els suposa una inestabilitat econòmica que els dificulta assumir les despeses més bàsiques o inesperades.
D’altra banda, el 55% de les persones que hem acompanyat es trobava en situació administrativa irregular. Per això hem fet un gran esforç per contribuir a la regularització de moltes d’elles, ajudant-les a sortir de la situació en la qual es trobaven.
Les dades demostren que no parlem d’una sola dificultat, sinó que aquestes persones pateixen un conjunt de fragilitats que es van acumulant en el temps i que hem d’abordar de manera integral.
«Ha crescut el percentatge de persones en situació de carrer 5 punts percentuals en relació amb el 2024, i això ens preocupa»
Com diu, l’habitatge és una de les grans emergències: el 75% de les llars ateses no disposen d’un habitatge digne. Què hi ha darrere d’aquesta crisi?
Per una banda, que és un dret que no s’ha garantit amb polítiques públiques suficients, i que s’ha deixat, en bona part, en mans del mercat. La dificultat que suposa per moltes persones accedir a un lloguer amb contracte les porta a cercar alternatives: compartir pis, rellogar habitacions, viure en pisos de lloguer social i, en una darrera instància, acabar al carrer.
Cada vegada hi ha més persones que, tot i treballar, no aconsegueixen sortir de la precarietat. Què ens diu això com a societat?
Tenim un mercat de treball on ha crescut l’ocupació, però aquest treball no ofereix prou condicions perquè tothom disposi d’una estabilitat. Alhora, la precarietat laboral persisteix, afectant especialment els joves i les persones nascudes fora d’Espanya.
Com es combina l’acompanyament directe a les persones amb la tasca d’anàlisi i incidència per transformar les causes de la pobresa?
Per fer un bon acompanyament a les persones és important tenir un coneixement del context social en el que es fa. També és important conèixer amb profunditat què els passa a les persones que acompanyem per poder-ho explicar a la societat i no sols fer-ho amb números, sinó donant-los la veu per comprendre millor la seva situació. Sense l’anàlisi no és possible sensibilitzar la societat, que és un dels encàrrecs que tenim com a Càritas. També tenim l’obligació, com ens demana la doctrina social de l’Església, de treballar per la caritat política, aquella que ajuda a impulsar canvis legislatius que millorin la vida de totes les persones, no només de les que acompanyem com a Càritas.
Càritas ha acompanyat més de 4.100 persones en processos de regularització. Quines dificultats viuen les persones migrants en aquesta situació?
Del total de persones acompanyades en el procés de regularització, el 57% han estat persones adultes, el 22% menors d’edat, el 19% joves i el 2% persones grans. Aquestes dades evidencien que els processos de regularització també afecten unitats familiars senceres, i no només persones individuals. A més, un 40% dels casos atesos presenten una especial complexitat jurídica o situacions d’extrema vulnerabilitat. Entre aquests casos hi ha famílies amb infants menors d’edat que, malgrat que els seus progenitors disposen de permís de residència, continuen trobant obstacles per regularitzar la situació administrativa dels seus fills. Parlem de nens i nenes que viuen, estudien i creixen entre nosaltres, però que sovint queden atrapats en procediments administratius que condicionen el seu present i el seu futur. Som conscients que viure en situació d’irregularitat administrativa complica molt més l’accés a una feina digna o a un habitatge, i per això hem treballat des de fa anys perquè aquesta situació es revertís. Hem acollit amb esperança aquest procés, ja que és una oportunitat única per trencar molts dels obstacles que pateixen aquestes persones.
El lema de la Memòria és “Tria estimar, tria comunitat”. Per què els vincles són tan importants per combatre l’exclusió?
El lema ens remet a una situació de la que som testimonis en la nostra acció del dia a dia, i és com en són d’importants les nostres relacions, les xarxes i els vincles que tenim i com d’arrelats estem a una comunitat. El darrer FOESSA ens alerta que l’escut comunitari es debilita on més es necessita. La població en exclusió social que pateix aïllament s’ha duplicat en els darrers anys, afectant avui un 16% de les persones excloses, unes 90.000 llars. L’exclusió social debilita i fragmenta les relacions socials, les persones que ho pateixen es van quedant soles. Per això, la fortalesa de les nostres relacions determina qui s’enfonsa i qui no. Si davant d’un problema no tens ningú a qui trucar, a qui demanar ajuda, el problema es fa més gran. Per això, per revertir aquesta situació, des de Càritas volem ajudar a construir comunitat i estem posant moltes energies en el treball comunitari.
La pobresa té sovint rostre de dona. Quines situacions viuen les dones que acompanya Càritas i quines necessitats detecten?
4 de cada 10 llars que acompanyem tenen fills a càrrec i un 17% d’aquestes llars són monoparentals encapçalades majoritàriament per dones. Sovint es troben amb ingressos insuficients, dificultats per accedir a un habitatge digne… Però hi ha un aspecte afegit que no hem comentat fins ara, que és el fet de tenir fills. Tenen més despeses a cobrir amb uns ingressos no ajustats a les seves necessitats, o més dificultats per trobar habitatge, per destacar alguns aspectes. És en aquesta circumstància on veiem més les dificultats que els suposa tirar endavant una família, com n’és de difícil conciliar amb una feina que els permeti viure dignament, com les ocupacions que tenen són molt intermitents i a temps parcial. Com pateixen per veure que no poden donar als seus fills i filles tot el que necessiten i el patiment emocional que els suposa. I per últim veiem com moltes són víctimes de situacions de maltractament cap a elles i cap als seus fills.
«4 de cada 10 llars que acompanyem tenen fills a càrrec i un 17% d’aquestes llars són monoparentals encapçalades majoritàriament per dones»
Davant una realitat tan complexa, on troba motius d’esperança?
L’esperança s’alimenta des del compromís de totes les persones que ajuden a tirar endavant la nostra tasca: les més de 3.000 persones voluntàries que amb el seu servei contribueixen a millorar la vida de moltes persones, el compromís de més de 8.300 persones i entitats que ens fan confiança i ens ofereixen el seu suport econòmic per tirar endavant. Si continuem treballant des de les comunitats, des de les diverses entitats o des de l’administració pública, anirem fent passos cap a la construcció d’un món millor i més just. Finalment, la meva fe m’ajuda a no caure en la desesperança, crec que treballar per la construcció del Regne dona sentit a la meva vida.