Quan el 1861, un prevere diocesà de Lió, el bicentenari del naixement del qual celebrem enguany, reuní finalment els recursos necessaris per comprar a terminis una antiga sala de festes anomenada el Pradó, perquè fos l’aixopluc de la quarantena de nois i noies amb qui pensava iniciar l’obra que s’havia proposat d’evangelitzar els fills de la nova classe obrera, encara faltaven trenta anys perquè Lleó XIII publiqués la Rerum novarum i més de seixanta perquè Joseph Cardijn fundés la JOC.
Antoni Chevrier va ser, indiscutiblement, un dels primers homes d’Església a copsar l’abast de les transformacions que s’estaven produint a l’Europa del seu temps i dels reptes que suposava la inculturació de l’Evangeli en aquella nova realitat, sorgida i acrescuda en un procés accelerat de canvi econòmic, tecnològic, polític i cultural, en el desplegament del qual l’Església havia quedat desplaçada, com a molt, a un lloc secundari. Ni la saviesa amb què va ser capaç de discernir els signes dels seus temps, ni la constància amb què va cercar de donar-los resposta, ni la coherència que manifestà amb la seva vida i amb el seu quefer, trobaren, certament, en l’èxit ni la font d’inspiració, ni motius o compensació suficients.
El 1850, acabat d’ordenar, havia estat destinat com a vicari a la parròquia de Saint André, creada tot just feia quatre anys a la Guillotière, una antiga vila rural de l’altra riba del Roina, que absorbida com a suburbi per la conurbació lionesa, acollia part de l’allau migratòria atreta per les fàbriques. La pobresa i les dures condicions de vida i de treball imposades a la nova classe d’obrers industrials ens corprenen encara avui quan llegim el Germinal o L’Assommoir de Zola, però no eren literatura per a Chevrier, sinó experiència quotidiana.
De bell antuvi, el vicari de Saint André comprengué la necessitat de comprometre’s a fons amb aquella gent i compartir la seva pròpia manera de viure, si volia que l’anunci de l’Evangeli fos creïble per a ells, especialment per als més joves, en qui Chevrier posava sobretot les seves esperances. No cal dir que ni aquesta convicció ni les iniciatives que va suscitar encaixaren gens en les estructures eclesiàstiques i en la praxi pastoral establertes, que les feren fracassar.
Però la realitat, tossuda, no deixava de fer sentir el seu pes aclaparador: a finals de maig del 1856 una enorme crescuda inundà els barris obrers assentats a la confluència del Roina i del Saona. Els danys materials van ser immensos, l’aigua arrossegà centenars de cases, tallers i fàbriques i, només a la Guillotière s’hi comptaren divuit morts. La misèria s’estengué arreu amb més virulència que mai i Chevrier passà dies tractant de salvar-ne físicament tants com va poder.
La Nit de Nadal d’aquest mateix any, el Misteri de l’Encarnació, realitzat en Jesús, nascut pobre entre els pobres, com tots aquells infants que Chevrier havia volgut educar en l’Evangeli, confirmà decisivament en ell el carisma que havia rebut. L’Encarnació era, efectivament l’únic camí practicable: esdevenir un altre Crist, ser pobre con ell, estimar els pobres en la seva pobresa, i lliurar-se per complet a la missió de compartir amb ells la bona nova de l’Evangeli: conèixer Jesucrist ho és tot; anunciar l’Evangeli als pobres ho és tot; i tenir l’Esperit del Crist, que ens fa capaços tant d’una cosa com de l’altra, ho és tot. Tota la resta s’esdevingué com a conseqüència: la dedicació intensiva a l’estudi de l’Evangeli, el Pradó, l’associació de sacerdots, el Seminari…
El 4 d’octubre del 1986, Joan Pau II beatificà Antoni Chevrier a Lió, la mateixa ciutat on havia nascut i on tornà per morir-hi el 1879. En la seva petició al Sant Pare, el cardenal Decourtray digué: com Crist, el Verb de Déu fet carn, enviat pel Pare en la condició humana, el sacerdot —ens recorda el Pare Chevrier— és cridat a sortir a l’encontre dels homes allà on són, tal com són. Com Crist, el sacerdot té predilecció pels que més pateixen, pels oblidats, pels menystinguts, pels exclosos. Vet aquí, em sembla, la clau de tot plegat: com Crist…!
