“Al·leluia” és una crida col·lectiva a lloar Déu i una de les expressions que uneixen més profundament l’Antic i el Nou Testament, així com les tradicions jueva i cristiana. Prové de l’hebreu hallelu-Yah, format per l’imperatiu plural hallelu, “lloeu”, i Yah, forma abreujada del nom diví (Jahvè): significa, doncs, “lloeu el Senyor”.
A l’Antic Testament, aquesta exclamació ressona sobretot en el llibre dels Salms, especialment en el Hallel (Salms 113-118) i en els Salms 146-150, que clouen el Salteri amb una invitació universal a lloar Déu. D’aquesta manera, l’al·leluia esdevé resposta de la comunitat davant l’acció salvadora i la fidelitat constant del Senyor. Al Nou Testament, l’Apocalipsi (19,1-6) la converteix en el cant triomfal de la litúrgia celestial que celebra la victòria definitiva de Déu.
Sant Jeroni la va transliterar en llatí com alleluia, i el cristianisme va conservar així aquesta expressió hebrea. En la litúrgia, ressona especialment com a aclamació abans de l’Evangeli i durant el temps pasqual, després del silenci sobri de la Quaresma. També és present en la Litúrgia de les Hores i en composicions tan conegudes com l’Al·leluia del Messies de Händel.
Teològicament, cantar l’al·leluia és anticipar la joia eterna. Sant Agustí recordava que, si a la terra és un cant d’esperança enmig de les proves, al cel serà una lloança plena i incansable. Aquesta paraula mil·lenària continua essent avui per als creients una expressió de lloança agraïda a Déu.